La il·lusió andorrana

Ara fa tot just cent anys, a començaments de gener del 1917, en plena Gran Guerra, es va fundar la primera publicació periòdica andorrana. Bé, andorrana amb molts matisos, com veurem ara, però andorrana al cap i a la fi. Això dels matisos es deu al fet que la redacció de Les Valls d’Andorra era a la Seu d’Urgell, la impressió es feia a Barcelona i el propietari i director de la cosa era un senyor de Blanes, Josep Alemany i Borràs. Convé recordar que l’Andorra de l’any 1917 era ben diferent de l’actual, en tots els sentits. Per fer-nos-en una idea, la seva població total era d’uns 6.000 habitants. Les Valls d’Andorra tenia una intencionalitat política, per descomptat. Alemany i Borràs també havia impulsat La Il·lustració Catalana, entre altres projectes, tot i que el seu perfil s’ajustava més al del poeta i lletraferit de l’època que no pas al del polític o activista.

Per entendre l’assumpte en tota la seva dimensió, cal recordar igualment que el 1917 és un dels moments àlgids de la Mancomunitat de Catalunya i de la seva -diguem-ne- tímida voluntat d’irradiació nacional. No es tractava de fer cap astuta jugada de política internacional, per la senzilla raó que Andorra era una entitat territorial pobra, desconeguda i sense cap presència institucional. Pocs mesos després de l’inici de la publicació de la revista, l’agost del 1917, moria Prat de la Riba, les idees del qual hi havien fet forat. Aquest és el context. Per això no és estrany que el subtítol de la revista fos tan curiós i, d’alguna manera, tan delatador: “Publicació defensora dels interessos d’aquell País en general y de cada un dels séus pobles en particular” [sic]. La referència a “aquell País” és molt significativa. Està clar que Josep Alemany i Borràs no el considerava com a propi, però també és prou evident que no li resultava del tot aliè, en la mesura que volia defensar els seus interessos. La publicació, en tot cas, va ser un desastre. Només se’n van distribuir set números, i el 1919 va plegar definitivament. Als veguers de l’època no els va fer mai gràcia, tot allò.

Ara bé, si les pretensions d’Alemany i Borràs, i les de la Mancomunitat, no eren pancatalanistes, ¿què els podia interessar d’un territori minúscul que, en aquell moment, ni tan sols era independent? (legalment era “neutral”, cosa ben diferent). Jo crec que en aquella època -i que consti que es tracta d’una hipòtesi difícil de corroborar- l’interès que podia tenir Andorra per a alguns -molt pocs- intel·lectuals propers al catalanisme anava més enllà de les òbvies relacions lingüístiques i culturals. El Coprincipat també podia exercir, ni que fos d’una manera inconcreta, de model territorial, tenint en compte que llavors les aspiracions independentistes, a banda d’ultraminoritàries, es consideraven quimèriques. Andorra plantejava un equilibri antic i complex basat en la idea de neutralitat entre dos grans estats europeus, França i Espanya. A causa de la manera com es conceptualitzava llavors la democràcia grega clàssica, sobretot per l’influx de la historiografia romàntica francesa i alemanya, aquest tipus d’equilibris es veien d’una manera molt diferent de l’actual. En relació a aquella Grècia idealitzada, només cal que pensem en Carles Riba, i més endavant en Espriu i altres. L’origen històric de la democràcia grega, com a equiparació dels diferents demoi a la polisd’Atenes, resultava identificable, o fins i tot transposable, amb les diferents parròquies de les valls. De fet, l’origen etimològic de la paraula democràcia no té res a veure amb conceptes com majoria, com s’ha repetit tantes vegades, sinó que està relacionat amb la idea de divisió territorial equilibrada i, sobretot, equitativa, entre les diferents circumscripcions o barris (demoi) d’Atenes durant la reforma política de Clístenes el 510 aC. A més, en el cas d’Andorra, això estava complementat per un sistema únic al món, el coprincipat, que en garantia l’equilibri. Un dels (pocs) avantatges d’haver quedat fora de la modernitat fins a dates recents era haver conservat formes primigènies -i evidentment precàries- de participació democràtica.

Les Valls d’Andorra no va ser pas una publicació feta per intel·lectuals de la talla de Carles Riba. Era una cosa molt modesta, i fins i tot insubstancial i una mica destralera. Això no significa, però, que certes percepcions d’aquell país, ingènuament idealitzades, no existissin en la ment d’alguns escriptors rellevants de l’època. Ara ens pot semblar estrany, però fa exactament un segle, el gener del 1917, aquestes il·lusions òptiques eren freqüents.