21/02/2017

“La premsa és l’enemic del poble”

3 min

Fa sis o set anys, l’amic Oriol Ponsatí-Murlà va tenir la deferència d’encarregar-me el pròleg per a l’edició catalana d’On Liberty (Sobre la llibertat), de John Stuart Mill, text essencial del liberalisme publicat el 1859. Li vaig dir que sí immediatament. En un país com el nostre, on elmainstream més ruboritzadorament analfabet ha transformat la paraula liberal en un insult, és un privilegi col·laborar en projectes d’aquesta mena. Quan avui es pontifica alegrement contra el liberalisme, ¿de qui, o de què, es parla? ¿De John Stuart Mill, per exemple? Llavors vol dir que tenim -que tenen- un problema. O potser molta barra. Aquesta xerrameca contra un espantall anomenat liberalisme, en tot cas, ultrapassa les fronteres de Catalunya. Aquí la cosa sorgeix de l’esquerra populista, com abans havia brollat de la caspa petrificada del franquisme. Als Estats Units, en canvi, aquesta reacció contra el que representa la llibertat és nova i molt preocupant. Han votat el president més contrari al liberalisme de la seva història, cosa que, com va explicar molt bé Obama, va contra l’essència mateixa dels Estats Units. Cal recordar que allà el terme liberal s’associa als ideals progressistes. A Hillary Clinton se l’acusava de ser massa liberal (pronuncieu-ho aquí en anglès per copsar-ne el sentit específic) però també de representar el sistema. El populisme és, entre altres coses, una molt ressentida revolta contra l’elitisme meritocràtic representat per Hillary Clinton, que sempre va ser -per resumir-ho- la primera de la classe.

La setmana passada Trump va proclamar que “la premsa és l’enemic del poble”. És el mateix que diuen aquí els suposats antagonistes de Trump: la premsa manipula, etc. Com que també desconfien de la democràcia representativa -“No ens representeu!”-, s’abaixen el sou, però això sí, no tant com Trump, que passarà a cobrar un dòlar al mes. Les coincidències, que no són pas casuals, no acaben aquí: la globalització és un procés diabòlic que cal aturar, etc. Després hi ha la qüestió dels enemics imaginaris d’uns i altres, que requeriria l’ajut d’un psicoanalista. Hi ha també aquella cosa tan tronada i decimonònica de fer servir els aranzels per regular l’economia (Trump i l’esquerra europea en són fervents partidaris). Però el que ens interessa aquí és el tema de la pèrfida premsa. Des de les primeres perspectives de la democràcia liberal, els mitjans de comunicació van ser considerats com una valuosa eina de la societat civil contra els abusos del Poder, fos quin fos el Poder. La vigència d’aquesta idea és, al meu entendre, indiscutible. El concepte d’“abús del Poder” no ha variat substancialment des de finals del segle XVIII; el que sí que ha canviat, i molt, són els seus subjectes. I és aquí on el treball planteja una pregunta inquietant, relacionada precisament amb la naturalesa jànica dels mitjans de comunicació: ¿quin pot ser el futur d’una democràcia en què el quart poder esdevingui, en casos puntuals, el Poder, amb majúscula i sense matisos? John Stuart Mill i, en general, els liberals del segle XIX no havien previst aquest escenari, probablement perquè ha estat condicionat per unes tecnologies de la informació i unes estructures de participació empresarial aleshores inexistents. Penso, però, que aquesta autoobjecció té poc a veure amb la rotunda afirmació de Trump, i també té poc a veure amb les denúncies de “manipulació mediàtica” que el populisme d’esquerres esgrimeix rutinàriament.

L’interessant dels mitjans de comunicació de les democràcies liberals és que són plurals, i encara ho haurien de ser molt més i en tots els sentits (no només l’ideològic). Quan Alexis de Tocqueville va visitar els Estats Units l’any 1831 va quedar fascinat amb aquesta pluralitat, impensable llavors a Europa. El Pravda soviètic o, ara mateix, el Granma cubà només expressen una opinió. Una de sola. Donald Trump ha traslladat aquest paper a Twitter. El que vol dir, ho diu allà. La resta són “manipulacions”. És una bona manera d’estalviar-se un argument. D’estalviar-se’ls tots, de fet. Donald Trump és president dels Estats Units gràcies a les noves masses postmodernes que desconfien dels intel·lectuals liberals del New York Times, però no d’un rumor que els retuiteja el seu cunyat de Kansas. A risc de fer-me reiteratiu, insistiré en una cosa que ja sé que no agrada a tothom: les xarxes socials no només no estan contribuint a la solidesa del sistema democràtic, sinó que estan adquirint un paper cada cop més ambivalent. En fi, no em facin cas: tractin-me de tecnòfob i assumpte solucionat.

stats