28/03/2017

Tot es reduirà a una imatge

3 min
Tot es reduirà a una imatge

Durant els darrers anys les grans mobilitzacions de la Diada acabaven reduïdes a dues imatges antagòniques. En la primera es mostrava la gent que havia assistit a les concentracions. Eren famílies senceres -entre elles, la meva- passejant tranquil·lament pel carrer mentre reivindicaven les seves conviccions nacionals amb una actitud festiva. La presència habitual de nens petits que encara anaven en cotxet mostrava fins a quin punt allò tenia poc a veure amb la kale borroka. Era un acte distès, segur i pacífic. Heus aquí la primera imatge, la que només sortia, en general, als mitjans catalans. La segona és la que mostraven a les cadenes de televisió espanyoles a l’hora de sopar. No sé si és que es tractava d’una vella imatge d’arxiu o que els dos o tres tipus habituals repetien cada any el seu numeret. Sempre era igual: amb la cara coberta, imitaven l’estètica de les aparicions d’ETA i acabaven cremant un bandera espanyola, un retrat del rei, etc. Això, i només això, és el que veien a Valladolid o a Cadis, a Lugo o a Madrid. Però també, molt sovint, a París, a Londres o a Nova York. Els personatges que protagonitzaven aquella performance dedicada a la premsa espanyola ho sabien perfectament. També eren conscients que la seva gracieta anul·lava els esforços organitzatius de les altres persones que havien sortit al carrer per manifestar-se. De fet, capgiraven la mateixa naturalesa de l’acte. Per què ho feien, doncs? Jo tinc molt clara la meva hipòtesi. El lector potser en té alguna altra que no coincideix amb la meva. Deixem-ho així, doncs.

Tot es reduirà a una imatge. No a dues, ni a tres, ni a vint. Les coses funcionen així. Hi ha una lògica mediàtica que és injusta, sens dubte, però també implacable. Per als més curtets de cada casa una imatge continua valent més que mil paraules, i un mem ben fet és comparable a una demostració. ¿Recorden la imatge malintencionadament descontextualitzada d’aquella dona musulmana parlant amb el mòbil, a Londres, a la vora d’una de les víctimes de l’atemptat? Això va passar fa només una setmana. Durant unes hores, les legioni di imbecilli, per dir-ho com Umberto Eco, de les xarxes socials, les masses del segle XXI, van mostrar altres fotografies com si fossin un argument que neutralitzava l’acusació visual de la primera imatge. En realitat, d’argument no n’hi havia cap, ni en un sentit ni en un altre. Hi havia només unes fotografies desolades que conduïen a altres fotografies desolades: gent mirant a la pantalleta del seu mòbil unes imatges on es veia gent mirant la pantalleta del mòbil, on potser es podia contemplar gent mirant també el seu mòbil. Molt lluny de l’omnipresent telefonet hi havia, però, la vida, la bellesa, la intel·ligència, aquesta primavera que comença. Alguns ho haurien de provar, això sí, amb precaucions -per a molts seria la primera vegada.

Dilluns, un grup de joves uniformats amb una samarreta de color grana van muntar un sidral davant la seu del PP a Barcelona. No volien ocupar la seu del PP, evidentment. Els uniformats volien una foto, una imatge, i la van obtenir. Més ben dit: la van proporcionar. Em puc imaginar la rialleta malèvola i satisfeta de Rajoy o del mateix Margallo: ja tenen el que volien. Tot es reduirà a una imatge, i ara, òbviament, serà aquesta. Per què alguns van regalar una foto que, d’una manera objectiva, perjudica greument els objectius de l’independentisme català davant de la comunitat internacional? Té algun sentit, això? Des de la perspectiva dels serveis secrets espanyols que van muntar l’operació Catalunya, sí, evidentment: l’acció política i cívica duta a terme des del 2010 fins ara queda reduïda a un fotograma de violència més pròpia de l’Ulster de la dècada del 1970. Tot això passa en el moment més crític de l’únic procés d’emancipació nacional políticament articulat que ha viscut mai Catalunya. És curiós, oi?

Ja he dit abans que tinc una hipòtesi molt clara sobre les veritables raons d’un acte com aquest, tot i que, evidentment, encara no disposo d’elements per corroborar-la. Tard o d’hora, però, se sabrà tot. Mentrestant, voldria aventurar un vaticini: els responsables d’aquest atac a la seu del PP, i molt especialment els seus líders, no tindran cap problema amb la justícia espanyola. No n’han tingut mai cap, facin memòria. Mas, Ortega, Rigau i Homs no poden dir el mateix, esclar. No em facin cas, potser és que soc un malpensat. Això sí: l’expressió de satisfacció quasi incrèdula que dilluns va fer Rajoy no crec que sigui imaginària.

stats