06/12/2016

No som el que mengem

3 min

La setmana passada vaig llegir un article de la Georgina Ferri publicat per l’ARA basat en una entrevista a la Dra. Mònica Montserrat, que és coordinadora de dietètica i nutrició de l’Hospital de Bellvitge. L’article duia per títol “Els 10 mites de l’alimentació saludable”, i em va semblar exemplar en tots els sentits: era rigorós, entenedor i, a més, es feia ressò d’un problema social que va en augment. Fa ben poc, l’Hospital de Sant Joan de Déu ja va alertar molt seriosament dels problemes que es comencen a detectar en nens que pertanyen a famílies que mengen amb criteris ideològics o parareligiosos (les mal anomenades dietes alternatives). La molt recent moda de deixar d’ingerir determinades proteïnes com el gluten sense ser celíac, de renunciar a la lactosa, etc., va a més. Posant a Google “gluten proteïna”, la segona entrada que m’apareix diu (tradueixo): “Pel seu contingut de mucina, el gluten afavoreix la formació de moc (rebuig col·loïdal). Per tant, els productes elaborats amb gluten estan contraindicats en les malalties de l’aparell respiratori (refredat, grip, bronquitis, asma, angina, etc.) i produeixen reaccions al·lèrgiques (celiaquia), inflamació, migranyes, afecten el funcionament tiroïdal i provoquen fatiga crònica. El gluten és una substància enganxosa que s’adhereix a les parets de l’intestí, la qual cosa, sumada a la falta de fibres vegetals (estimulants naturals del moviment intestinal i absents en la dieta refinada), afavoreix el restrenyiment”.

La pàgina web d’on prové aquesta citació —ho repeteixo perquè és molt important— és la segona opció que ofereix Google, entre 907.000 entrades. Es diu Caminosalser.com, i ofereix, entre altres coses, un curs de “camino espiritual integrado” que imparteix un tal Sebastián Alberoni, així com “cursos a distancia de gemoterapia, de cristales aplicados a los chacras, de sanación vibracional y con piedras y cristales, y cristaloterapia”. A risc de fer-me pesadíssim, repetiré per tercer cop que aquesta plana no està rebuscada pels plecs d’internet, sinó que és la segona si poses “gluten proteïna”. No estem parlant de qualsevol cosa, sinó d’una web dedicada íntegrament a l’expansió de la pseudociència i els seus corresponents detritus, en general en forma de dietes que curen tots els mals, teràpies irreals per a malalties imaginàries, xerrameca New Age, etc. La immensa majoria d’arguments vehementment crítics que he tingut ocasió de llegir en l’edició digital de l’ARA arran del reportatge que comentem semblaven provenir de fonts d’aquesta mena. M’han cridat l’atenció tres coses. En primer lloc, la gran quantitat d’objeccions absurdes, basades en greus confusions argumentals. Per exemple, un lector o lectora diu: “Si la llet de vaca és indispensable per al calci, d’on treuen el calci els goril·les? I les mateixes vaques?” I encara podríem afegir: i les cloïsses, i les orenetes? En segon lloc, l’actitud en alguns casos condescendent, i en altres directament insultant, cap a les institucions científiques, totes venudes a obscurs interessos de les empreses multinacionals, etc. Finalment, és del tot sorprenent que s’assumeixi amb naturalitat que som davant d’una moda i/o opció ideològica o parareligiosa. Diu un lector: “No estic gaire d’acord amb la Dra. Montserrat, pel que diu em sembla de la vella escola” [sic]. Apel·lar a una suposada “vella escola” per referir-se a la ciència (la “nova escola” és el New Age, suposo) implica equiparar els resultats d’una recerca científica contrastada amb una moda. Tot plegat és més greu del que sembla. Obre de bat a bat les portes a l’irracionalisme i la impostura, així com als espaviladets que hi viuen tan confortablement.

No sóc nou en aquesta polèmica, que em fatiga i m’incomoda. Fa gairebé dues dècades vaig publicar un assaig que duia per títol Dislocacions, premiat amb el Joan Fuster, on em feia ressò de les conseqüències a llarg termini de la normalització social de la pseudociència. Em sembla que em vaig quedar curt i tot, però. Tota aquesta confusió forma part d’un voluminós pack d’idees, d’una mentalitat que podríem anomenar alternativa malgrat que d’alternatives reals no n’ofereixi mai ni una. Quan tot falla, quan som incapaços d’entendre els canvis vertiginosos que ens envolten, no sembla estrany optar per identitats fàcils i inventades. És tot just llavors que afegim: “Som el que mengem”. És una sortida enginyosa. Per desgràcia, no som només el que mengem. També som el que llegim, el que hem après i fins i tot el que hem estat incapaços d’entendre.

stats