Felipe i Mariano, coprínceps
Felipe González va abandonar la presidència del govern en aquella edat en què la majoria dels mortals hi arriben. Aquesta circumstància biogràfica el va situar en una situació delicadíssima, tant a nivell personal com polític. Era massa jove per deixar la política activa però massa vell per retornar-hi amb totes les conseqüències. Al començament, a partir del 1994, es va convertir en un personatge més o menys incòmode, primer en el si del seu propi partit i després en el context de la política espanyola en general. L’anomenaven “el abuelo Cebolleta”, que era aquell avi dels tebeos que es passava la vida explicant les mateixes batalletes. I com que ningú no li feia gaire cas, va voler anar més enllà, trencant el pacte més antic de la política espanyola: no gratar la superfície que oculta certes coses que van passar durant la transició a la democràcia, i una mica abans.
Cap a l’any 2000 va fer unes declaracions a un diari mexicà en què es treia de la màniga diverses teories. Una de les més vistoses deia que Suárez no volia cap Constitució per a l’Espanya democràtica (en cap moment es va molestar a provar-ho, naturalment). Després es va produir una precipitada cadena de rèpliques i contrarèpliques que van afegir més confusió al tema. La superfície que mantenia, i encara manté, aquella ficció històrica és molt fràgil. La Transició es va basar, essencialment, a teatralitzar un atac d’amnèsia col·lectiva. Es tractava d’oblidar que l’endemà de ser aprovada la Constitució tota la maquinària de l’Estat franquista era la mateixa que el dia anterior (exèrcit, policia i aparell judicial inclosos).
Fa uns dies Felipe va declarar que Pedro Sánchez li havia dit que s’abstindria en la segona votació per tal que Rajoy fos investit president. Se sentia enganyat. És curiós que tot el que li diuen a aquest home sempre passa en la més estricta intimitat, potser a cau d’orella i tot, sense testimonis. Un dia Suárez li va explicar això, i Pedro Sánchez allò altre, i qui sap si Joan Carles I li va dir una vegada que el que volia l’any 1975 era, en realitat, proclamar la República. Vés a saber... El que queda clar, però, és que les estridents declaracions de Felipe González mai no són el resultat de l’atzar. Obeeixen a interessos concrets però, sovint, difícils d’identificar. En aquest cas, però, la jugada resulta ben transparent: més que declaracions, Felipe ha anat fent resums dels editorials d’ El País, així com de les empreses de l’Íbex-35 que el tenen o l’han tingut en nòmina en qualitat de membre dels seus consells d’administració. Està fent el ridícul. L’any 1982, amb totes les errades que es vulguin, va iniciar una ambiciosa transformació d’Espanya. Tenia un projecte coherent i estructurat, i això no l’hi pot negar ningú. Aquell estadista s’ha transformat avui en un pallasso mediàtic. Jo crec que genera més llàstima que indignació.
En tot cas, si es continua gratant la superfície que oculta púdicament certes coses que van passar fa molt temps, alguns es poden trobar amb sorpreses molt desagradables. Felipe González no n’és, precisament, l’excepció. Si es tracta de jugar a aquest joc perillosíssim, juguem-hi tots. Això sí: després no s’hi val a dir, a mitja partida, que ens hem cansat de jugar. Acabem d’aixecar totes les cartes: rematem el defenestrat Pedro Sánchez, sí, però parlem també de Segundo Marey. A Felipe González se li han perdonat més coses que a qualsevol altre polític de l’Espanya moderna. Ara mateix, sense anar gaire lluny, està en cartellera una pel·lícula (m’han dit que molt bona; encara no l’he vista) sobre Francisco Paesa. Doncs bé: Paesa és un producte genuí, prototípic, dels temps del felipisme. Perquè aquells temps no només van generar els GAL, no, sinó moltíssimes altres coses lletges que, increïblement, s’han arxivat a benefici d’inventari. Penso, posem per cas, en la vergonyosa liquidació de Rumasa, que constitueix l’estafa legalment consentida més voluminosa de tota la història d’Espanya, i potser d’Europa.
Felipe ha obert una mena de causa general contra aquells socialistes que no pensen com ell, i ha precipitat així la decapitació de Sánchez. Jo l’admetria a tràmit, aquesta causa. Obrir la caixa dels trons implica atenir-se a les conseqüències de fer-ho, però. El 2017 seria un any magnífic per parlar dels GAL, del frau gegantí de Rumasa i d’una dotzena més de coses, com ara la concessió de l’únic canal televisiu de pagament al grup Prisa l’agost del 1989. Ara que González i Rajoy seran, com volia El País, coprínceps de l’Espanya de l’Íbex, és el moment d’obrir vells baguls on, possiblement, hi ha de tot.
