13/06/2017

Morir de garantisme

3 min

Fa uns mesos, en aquesta mateixa plana de l’ARA, vaig fer referència a la Ley de Expropiación Forzosa del 16 de desembre de 1954. Aquesta llei franquista fou retocada -mínimament- el 2012 i encara és vigent. En el seu preàmbul original, el de 1954, se’n justificava la redacció apel·lant a l’esperit del gloriós 18 de juliol: “Sobre el radio de acción que a la expropiación fijaba el orden político liberal, ha venido a actuar, en primer término, el principio que expresa la conciencia social del nuevo Estado y que hoy se proyecta sobre toda su obra legislativa”. El franquisme sempre va contraposar el seu ideari estatista i socialitzant -la seva “conciencia social ”- amb l’“orden político liberal”, dit sigui de passada. La legislació franquista apostava per un garantisme radical en relació a l’usuari de l’habitatge, gairebé ignorant els drets del propietari. És el cas de l’anomenat lloguer de renda antiga, per exemple.

L’any 1982 -l’any que vaig arribar a Barcelona- vaig visitar la casa d’un company de facultat, al carrer Ausiàs March. Era un pis immens i sumptuós, malgrat la decoració tronadeta. Li vaig preguntar quants metres quadrats tenia -350- i vaig fer broma amb l’herència que rebria, etc. Em va dir que l’habitatge era de lloguer, però de renda antiga. En aquell moment, els seus avis en pagaven 6.000 pessetes mensuals (35,6 euros). Al piset d’estudiants on vivia jo pagàvem moltíssim més. Allò em va semblar inexplicable. Després (1985) va arribar la llei Boyer, que, en comptes de corregir el despropòsit, es limitava a capgirar-lo: de cop i volta, el llogater gairebé deixava de tenir drets reals i efectius. Més garantisme desbocat, però a l’inrevés. És a dir: el mateix problema simplement capgirat, en forma de nova asimetria legal.

¿El turisme en té la culpa, de la pujada abusiva dels lloguers? No ho sé pas: a Barcelona hi ha allaus de turistes des de fa molt de temps, però el preu dels lloguers s’ha disparat amb el govern municipal de Colau. L’actitud tolerant cap a l’ocupació -en nom de consideracions ideològiques que, paradoxalment, són un llegat de la legislació franquista sobre l’habitatge- em sembla molt més rellevant a l’hora d’entendre aquest assumpte, que genera una considerable inseguretat jurídica. Aquest tipus de processos judicials poden durar anys i anys. És normal, doncs, que la gent prefereixi vendre’s el pis -a inversors estrangers o al primer que passi- abans d’arriscar-se a aquest tipus de sainets de final incert, en què la víctima de la usurpació pot arribar a ser acusada d’especulador o de coses pitjors. El garantisme i la barra: estranya parella.

Al final hem acabat morint de garantisme: cap als uns o cap als altres, tant és. L’anomalia del preu dels lloguers -parlo de Barcelona- és comparable a l’anomalia dels preus dels pisos immediatament abans de la crisi. Fem memòria. Recordem els irresistibles avantatges fiscals de comprar un pis, fins fa només sis o set anys. En nom d’un discurs ridícul i arnat sobre la propietat, els fills, etc., es va generar una bombolla monstruosa que va sobreendeutar les classes populars. La pujada dels lloguers és una conseqüència indirecta, però conseqüència al cap i a la fi, de tot allò. En determinades zones de la perifèria de Barcelona, el trist entresol pel qual es van pagar 300.000 euros ara en val potser 199.000, però el seu valor objectiu no arriba als 60.000 -si hi arriba-. Aquesta ficció genera altres ficcions, per descomptat. La més previsible era, de retruc, la de l’augment dels lloguers. Aquí la tenim.

Tot plegat té un component dramàtic, però s’ha de relativitzar: és un problema més vell que l’anar a peu. Passa a Londres, passa a París i passava també a la Roma de fa 2.000 anys, o en qualsevol ciutat gran i més o menys atractiva que oferís oportunitats. L’arrel del problema, per tant, no es pot focalitzar en l’herència de la legislació franquista, ni en la llei Boyer, ni en la política municipal d’Ada Colau ni en el sursumcorda. El problema és el que és, el que ha estat sempre, i té cicles benèvols i altres de més amenaçadors.

Per cert: no soc propietari de cap casa, ni pis, ni segona residència. Ni tampoc tinc cotxe, ni moto, ni pàrquing, ni res per l’estil. Paradoxalment, gràcies a aquesta decisió podré deixar un patrimoni als qui em sobrevisquin. Un piset no és cap inversió: és un lloc per viure. Les inversions de debò són una altra cosa, força més arriscada i complicadeta: allà és difícil morir de garantisme. En fi, ja som prou grandets per saber què n’hem de fer d’aquells vint durets que ens va donar la tieta.

stats