22/11/2016

El país que no volem

3 min

Diumenge l’ARA titulava: “La llengua i l’origen, claus per desfer l’empat del referèndum”. I, com a subtítol, “El lloc de naixement i l’idioma dels pares influeix en el vot, però no el determina”. Hi estic completament d’acord, i en aquest cas per una via ben empírica. Vaig participar en la darrera Enquesta europea de valors a Catalunya (publicada per Barcino l’any 2011) analitzant aquesta qüestió, entre d’altres. Tant si agrada com si no, les coses són exactament així. El segon enunciat també està corroborat per dades numèriques ben clares: “influir” aquí no vol dir el mateix que “determinar”. En aquest article, però, m’agradaria complementar aquesta tesi amb una altra, difícilment reductible a percentatges. Estic convençut que tot el que reflecteix la recent enquesta del CEO, i d’altres també recents, forma part d’un procés de polarització que es va començar a gestar quan va començar la crisi però que no ha acabat de cristal·litzar fins fa poc. Aquesta contraposició -que, per sort, no es tradueix socialment en divisió- ja no pot explicar-se en termes d’independència sí o no, ni tampoc d’esquerres i dretes, encara que pugui semblar-ho. L’assumpte, al meu entendre, té moltes arestes i no es deixa constrènyer enmig dels suposats dos únics eixos amb què s’analitza la política catalana des de fa dècades (aquest plantejament, dit sigui de passada, sempre m’ha semblat una simplificació que, a més, fa que gairebé tot sembli incomprensible: des dels 23 anys de mandat de Pujol fins al tripartit).

Fa cosa de cinc o sis anys, cap al 2010 o el 2011, molts començaven a veure -i en la majoria dels casos, a viure- que la crisi econòmica que va esclatar el 2008 no era un esternut econòmic qualsevol. Era una altra cosa. A la seva vora, la crisi del 1929 o la del 1973 semblaven un ensurt insignificant. L’actual puixança del populisme arreu del món resulta inintel·ligible sense aquella primera fase d’estupefacció, que cada país va traduir a la seva manera. A Catalunya -i a Espanya- la resposta de les falses classes mitjanes, és a dir, del miratge social sorgit durant la bombolla immobiliària i el sobreendeutament públic i privat rutinari, va ser la Spanish revolution, d’on surt Podem, entre d’altres. En canvi, la resposta instintiva de les classes mitjanes reals a Catalunya va ser provar de fugir d’una relació amb Espanya que, per raons que van des de l’espoli fiscal fins a la no inversió en infraestructures, feia -i fa- impossible qualsevol recuperació. La distinció entre la classe mitjana real i la que només aspirava a ser-ho per mitjà del sobreendeutament (especialment hipotecari) i/o la ficció col·lectiva del món low cost o de les llaminadures de l’estat del benestar, com el xec nadó de Zapatero, ja va ser descrita per Massimo Gaggi i Edoardo Narduzzi abans de la crisi. Llavors sonava molt estrany, però ara hem constatat que, efectivament, les falses classes mitjanes van existir, i la seva desaparició sobtada va deixar un rastre dramàtic de frustració. Les classes mitjanes reals també van quedar tocades per la crisi, evidentment, però d’una manera menys dura (cosa que es va acabar traduint -i que consti que fa de mal dir- en un ressentiment social també menys dur).

El que avui alguns confonen amb l’eix esquerra/dreta, o bé amb el fet d’estar a favor o en contra de la independència, té a veure més aviat amb el que acabem d’explicar. El model de país que volen els votants dels comuns d’Ada Colau, o de la CUP, i també d’altres formacions, no encaixa de cap manera amb la societat a la qual aspiren aquells que van apostar per Junts pel Sí, encara que també puguin ser sobiranistes. Vull dir, ras i curt, que no és que uns siguin més o menys independentistes, o més o menys de dretes o d’esquerres, sinó que visualitzen dos països diferents, irreconciliables, antagònics. Tot i així -la realitat és obstinadament complicada!-, poden establir-se consensos inesperats en àmbits insòlits; i tornem així al titular que hem reproduït al començament. Això explicaria que una persona sense cap vincle emocional o cultural amb Catalunya pugui arribar a votar independència (ho fa per anar contra el sistema que considera que l’ha maltractat) i una altra que es troba en l’extrem contrari renunciï provisionalment a les seves aspiracions nacionals perquè, tot i no sentir-se espanyola ni per casualitat, encara se sent menys cubana o veneçolana. Uns i altres repeteixen i repetiran: “Aquest no és el país que volem”. És per això que, en cas d’aprovar-se els pressupostos al Parlament, aquest país se submergirà en l’abisme més insondable de l’autoengany col·lectiu.

stats