04/06/2017

Espanya somia amb androides devorant xais elèctrics?

3 min

No es diu gaire. Potser a caus d’orelles esmunyedisses. Potser en cantonades furtives. Però diguem-ho ara amb altaveus de furgoneta que ven matalassos: potser una solució per a això de la pell de brau-frau carbonitzada a la brasa és una barbacoa federal. Ai las, pollastres a l’ast! No hi havíem pensat mai, en això. Ves, bada. Au, som-hi. Potser, si el troben, ens podria ajudar Florenci Forcada.

En Florenci portava tres anys sense sortir de casa. Barba blanca quilomètrica. Un Pare Noel deprimit, entotsolat, nàufrag. Però va arribar l’astre rei. Perdó, vull dir que van fotre fora el rei. El Sol desembarca el 12 d’abril de 1931. Eleccions municipals. A veure, realment, un plebiscit entre monarquia o república. En Florenci ressuscita. Il·luminat. Afuat. Surt de casa. Vota. Tot molt normal. Però, amics, en Florenci té 90 anys. Bé, és gran, però normal. Però és que, coneguts i saludats, en Florenci ja va viure i lluitar per la Primera República! No, la de Plató no! Aquella altra que també va ser una caverna de veritats i mentides: la República Espanyola de festa major a les fosques de 1873! Un fiasco talla XXXXLLL. Però per a en Florenci el fracàs va ser que no era federal. Per això va a votar el 1931: “Caldrà que aquesta República sigui federal, si no vol seguir el camí de la primera”. O federal, o res. I evidentment, aquella Segona República (com la primera, com si en portéssim 7.867) va ser sidral, sideral, amonal, artificial, esferoïdal, fantasmal, paranormal... Tot, menys federal. Evidentment, en Florenci no va resistir tanta sobredosi de federalisme.

Potser Florenci Forcada serà el darrer federalista abans del federalisme dels replicants del Blade runner espanyol. Robòtics. Porters automàtics inhumans. Bèsties fetes de cargols i bytes que com un GPS hackejat ens volen dur a carrers sense sortida on hologrames d’androides devoren xais reals a la barbacoa digital. El federalisme és això. Com l’autonomisme. Com el funambulisme. Com el contorsionisme.... Cada paraula per definir Espanya és un coitus interruptus amb xeringa de morfina. Tot és un placebo. Perquè el brau de la pell de frau no recordi que no hi ha brau i que tot és un frau. Entra l’agulla. Una pell de xai lisèrgica. Sempre fumant substàncies constitucionals que t’enlairen... El brau, la lluna, la pruna, vestida de formol, marquen un gol i fecunden un cargol mentre fan submarinisme en mars d’etanol... Aterrem!

Planeta terra. Fins i tot quan la pell de brau no era un frau van degollar el brau i van fer costelles de frau construint l’escorxador de la unitat. El futur era aquell passat de la Corona Catalanoaragonesa. El món xarxa. Lliures però connectats. Ai, las, el sistema, ja no federal, sinó confederal, era edificat per reis, reines, prínceps, princeses, cavallers, ponis, granotes i gats bufons. Tot esborrat. Els replicants han acabat amb els humans. Només existeix la Corona d’Aragó. Barcelona, Catalunya, ja no existeix. Qui va fer sinó la Corona? Tot és Aragó, que és Castella. I tot era, a la catalana: meitat i meitat. Paguem a mitges. Tot ha estat sempre així. Catalunya és un disc dur humà hackejat pels replicants. Ens han piratejat i ens hem deixat piratejar. Vivim sense software propi. Som Pac Man acollonit perseguit pels fantasmes de la pell de frau. Però Pac Man sempre fuig.

Fugim i per això estem així i aquí. Avui el fet inaudit és que Catalunya està més informada que mai sobre el brau que és frau però el brau que és frau continua ignorant Catalunya. Els coneixem més a ells que no ells a nosaltres. La Catalunya real coneix l’Espanya de PVC. Al revés, no. Aquest és el know how de segles de Florencis. Catalunya és real. La pell de frau sempre serà letal, es vesteixi de federal, de cable coaxial, o d’androide vegetal.

stats