CRÒNICA
Misc 19/11/2016

El poble que fabrica metàfores del 9-N a granel

Mas, Ortega, Rigau i Homs, a la inauguració del carrer de la consulta a Montoliu de Lleida

i
Francesc Canosa
2 min
D’esquerra a dreta: Joana Ortega, Meritxell Serret, Daniel Farré, Irene Rigau, Artur Mas i Francesc Homs, davant la placa del carrer 9-N a Montoliu de Lleida.

Montoliu de LleidaClac. “Va, Joan, posa’t aquí, que, si no, no sortiràs”, diu l’home del jersei verd oliva arbequina. Clac. Surt catapultada una altra fitxa de dòmino. Els quatres homes hipnotitzats pels clacs a taula. A la vora de la filera de fitxes una altra: les monedes que guanyen. Clac. “Noia, si hem de sortir a la tele, que ens facin sortir guapos, que som molt lletjos”, diu l’home de jersei blau granota de granja. La càmera de TV3 gravant. Clac. La periodista pregunta. I l’home del jersei gris de crema de fum de rostoll a punt de contestar fent volar la fitxa a l’aire a càmera lenta. Clac. El so de patac fa esclatar totes les metàfores: “Sí, el carrer està ben posat. No té sortida i és una metàfora, perquè el govern espanyol no ens deixa sortida”. Clac i clac. Metàfora dinamitada al bar Llar del Poble de Montoliu de Lleida. El primer poble que posa un carrer a la consulta del 9-N (aquí gairebé un 91% va votar sí-sí). S’inaugura un carrer sense sortida que ha estat un bufet lliure de metàfores. S’obre la porta i entra la realitat: “Noia, jo no vull sortir, que sóc molt lleig!”, diu l’home que porta un escuradents a la boca com un periscopi que ho escodrinya tot. Sortim.

Carrers esquitxats d’estelades. Montoliu de Lleida Hall of Fame. “Serem famosos, un poble de no res”, diu una padrina empolainada com una estrella de Hollywood. Cinc-cents quinze habitants. No són tots al carrer però, com en una pel·lícula, ho sembla. Artur Mas. Joana Ortega. Irene Rigau. Quico Homs. Sembla una estrena: els imputats. Petons i petons. Petons suaus, tendres, com les peres de Montoliu. Els quatre relaxats al quadrat. Complicitats al quadrat. Cares de maquillatge natural. Sense condemna dels focus de nervis. Els carrers de Montoliu com una estora vermella. Cercavila dels quatre amb la consellera d’Agricultura, Meritxell Serret. Cap a un carrer. Cap a l’altre.

Ep, una metàfora! Un home amb gorra i jersei marró soca al foc a terra atura Mas. “Quants dies tinc?”, li diu. Jeroglífic metafòric. Mas li pregunta: “Quants anys té?” Contesta l’home enigma: “94!” I continua estirant la metàfora: “Quants dies tinc?” Mas engega la calculadora mental: “En deu tenir uns 32.000...”. I l’home salta a càmera ràpida: “34.447!” Una metàfora d’assaig abans del concurs de la gran metàfora.

Els nens reals corren lliures

Curt. Costerut. Amb un petit mur. Amb una finestra tancada de vegetació assilvestrada. Sense sortida. Així és el carrer 9-N. Comença el festival de la metàfora de Montoliu. L’alcalde, Daniel Farré, comença: Aquest és el mur amb què es topa Catalunya a Madrid. El mur es pot treure. Curt com es vol que sigui el camí cap a la independència... Endavant, Artur Mas: El 9-N demostra com David pot vèncer Goliat. No és que aquest carrer no tingui sortida, és que és una tàpia als adversaris. I l’entrada del carrer és la via de sortida a les llibertats de Catalunya. Som-hi, Meritxell Serret: Trencar barreres. Revolució dels somriures... Supermercat de metàfores a granel. Però n’hi ha una que juga a escapar-se. Mireu els nens al cap del carrer 9-N. Amb un tros de fusta piquen al mur. El salten. Driblen les herbes inofensives. Els nens reals corren lliures i fan pam i pipa a les metàfores.

stats