10/12/2016

Estimar o estigmatitzar

3 min

Hannah Arendt deia que un neix per segona vegada quan es converteix en una persona socialment activa, pública, política. Potser sí que això és una maduració. Però per a mi la que ho és més de debò, la que va al cor de la nit de les persones, és la segona naixença fruit de construir-se una memòria, quan la persona es fa conscient d’on ve i, per tant, d’on va; quan comprenem que som una petita baula d’una gran història humana, amb la secreta missió de recollir un llegat i transmetre’n un altre, el nostre. D’anar passant paraula, a vegades sense sentit. Sí, la vida és com un joc dels disbarats: aquí m’han preguntat per a què serveix “estimar” i aquí m’han respost “per estigmatitzar”. I en aquest joc de confusió vas construint la teva tremolosa veritat, el sentit de la teva vida, l’abast del teu compromís.

Estimo els qui conec, tendeixo a estigmatitzar els que em són estranys. Com ho puc fer per no caure en el segon parany, en el disbarat? La resposta a aquesta pregunta és el nucli de la vida en societat. D’això va la política. A això es refereix Arendt. Entendre els altres, conviure amb els que no sents pròpiament com a teus. Treballar també per ells, preocupar-te’n. Una col·lectivitat humana qualsevol, digueu-ne poble, ciutat, nació o estat, funciona quan aconsegueix que hi hagi vides creuades, quan teixeix una xarxa indestriable d’interessos i afinitats, quan foragita la por (a l’altre) i entronitza la curiositat (per l’altre). Quan l’estimació venç l’estigmatització. Quan el disbarat esdevé creatiu. Quan les places es converteixen en salons de ball i no en camps de batalla, com la del Campo de Siena, on les antigues rivalitats han esdevingut amb els segles un espectacle popular bellíssim.

Oh, les places d’Itàlia!, seculars punts de trobada, de conversa, de tertúlia, de cafè i aperitiu. Les places dures, enllosades, encerades pel trepitjar del temps, han salvat Itàlia. Sí, l’han salvada d’unes altres places, les mediàtiques, la mediocre àgora pública berlusconiana, la incapacitat d’aconseguir que la política s’assembli a allò que Arendt somniava. La cosa nostra contra la res publica convertida en espectacle vergonyós. I enmig, la gent a les places, xerrant i fent negocis, a l’ombra del teatre de la cultura, dels palaus i les esglésies, pedra sobre pedra, memòria.

A Itàlia, la mateixa gent amable i desconfiada que s’entén al carrer es tira els plats pel cap en la política. Esclar, igual que un pot perdre la guerra i acabar guanyant la batalla de les idees, també pot passar a la inversa: en el dia a dia, en el cos a cos, fas que l’estima passi per sobre de l’estigma, neutralitzes el disbarat, però després la gran política esdevé camp de batalla, una lamentable guerra on tots hi perdem. En una batussa sense fi, ara ha caigut Matteo Renzi: Itàlia és així, cohesionada per baix, desmanegada i imprevisible per dalt.

I Catalunya? Aquí portem dècades, moltes, foragitant el discurs de l’estigma, construint pacientment el relat d’un sol poble. Portem temps passant-nos de pares a fills aquest esforçat llegat, aquesta memòria de tolerància. Les nostres places, tot i no tenir la solera de les de la Itàlia romana, medieval, renaixentista i barroca, han estat i són bones transmissores cap amunt, cap a la política, d’un missatge d’unitat cívica. Aquesta capacitat de sincretitzar les diferències, aquesta catalanitat porosa, aquest afany de convivència a prova de demagògies, és un tresor tan fràgil com valuós. Un tresor al qual ha renunciat una Espanya que sempre ha viscut amb profunda incomoditat la seva diversitat: ens ha convertit en problema, en estigma. I ja no ho volem ser més. Volem ser solució. Plenament conscients d’on venim i on anem, des de la memòria i el compromís polític, volem renéixer.

stats