Herois i líders: de Santi Vidal a Trump
Hi ha defensors d’una causa que són els seus pitjors enemics. M’ho deia aquesta setmana, dinant a casa i en citació lliure de Marguerite Yourcenar, Antoni Vidal Ferrando, que des de Santanyí observa i escriu el món amb el convenciment que més enllà de les idees el que compta és l’art i les persones. L’art ens transcendeix: encara avui admirem les piràmides d’Egipte tot i no compartir el que pensaven i creien els faraons. I pel que fa a les persones, ja se sap, poden ser capaces de grandeses i misèries, l’encerten i s’equivoquen. Simplement som persones, esclar. No som déus.
Quan em deia això, Vidal Ferrando no podia imaginar que al cap de dos dies un altre Vidal, l’exjutge i senador, s’embolicaria en la seva heroïcitat. Quan un viu en una bombolla màgica, pot perdre fàcilment la noció de realitat i veritat. Doncs bé, la senzilla veritat és que en el procés -i en general en tot a la vida- sobretot ens cal sentit comú, feina callada i compromís sense protagonismes salvadors. D’herois, els justos, sisplau. Precisament la gràcia d’aquest procés democràtic i popular és la seva persistència més enllà dels líders: s’ha superat la caiguda de Pujol i el pas al costat de Mas. I quan Puigdemont plegui, això seguirà. I si acaba bé serà per tantes persones, per l’acumulació de contribucions, la majoria anònimes.
També aquesta setmana ha passat per casa un altre mallorquí, Miquel Ensenyat, president del Consell Insular de Mallorca, que per a qui no n’estigui al cas és com una de les nostres diputacions. I també per a qui no n’estigui al cas val la pena veure a YouTube la resposta que fa uns dies en Miquel va donar a la portaveu de Ciutadans al Consell, Catalina Serra, quan ella li va preguntar sobre la “imposició del català”. No té desperdici, de debò. Des que Bauzá va aconseguir desacomplexar tanta gent de Mallorca, inclosos molts votants del PP, i unir-los en aquella marea verda en defensa de la llengua i l’escola, ja no hi ha marxa enrere. Alguna cosa ha canviat a les Illes: en Miquel està convençut que s’ha fet el tomb i que tard o d’hora això s’acabarà traduint políticament. I de nou no són els líders, sinó el compromís cívic de tanta gent el que marca el pas.
La fortalesa d’una societat democràtica és la gent compromesa, un a un, casa a casa, associació a associació. La gent que surt al carrer no per seguir cabdills heroics, sinó per defensar i debatre idees i canviar coses concretes. La gent que participa, que raona i llegeix, que s’informa i s’apassiona. Per això són tan importants uns mitjans de comunicació plurals i de qualitat, per això són tan importants les biblioteques i les escoles. Sense ciutadans formats no es pot construir res: són els ciutadans els que fan els líders, no a l’inrevés.
Quan falla aquest dinamisme per baix, quan la gent renuncia al diàleg i es converteix en espectador de debats de bons i dolents, llavors passa el que passa. Passa que tot es redueix als duels per dalt, fora de context, que es banalitza el discurs i se simplifica la realitat. I en la simplificació hi tenen a guanyar sobretot els simples, els pobres d’esperit. Els herois de pacotilla que prometen miracles, els líders messiànics, els Trump, Le Pen i companyia.
El primer i millor negre literari de Trump, Tony Schwartz, autor de The art of the deal (el gran bestseller del magnat, del 1987), assegura que el president dels EUA no ha llegit mai un llibre en la seva vida adulta. De fet, sospita que ni tan sols ha llegit els que diu haver escrit o coescrit. ¿Deu haver trepitjat mai una biblioteca? ¿Existirien les biblioteques públiques, llocs on no s’hi fa negoci i on es llegeixen llibres, si fos per ell? ¿Realment podem considerar Trump un ciutadà? ¿O potser només és... un miserable líder?
