Procés: no s'hi val un empat
Entrem en una nova recta final del Procés, la recta cap al referèndum. Un altre final. Una altra final. Pot acabar amb victòria o derrota. Però també amb empat. La gent gairebé mai no pensa en l’empat. Com en l’esport, el que mou la política és l’afany de lluita i victòria, si pot ser amb espectacle, i si és amb un resultat contundent, encara millor. Però atenció!, quan les forces estan igualades, l’empat és tant o més possible que guanyar o perdre.
L’independentisme, malgrat els titubejos, manté el rumb i, per poc bé que ho faci, tindrà la gent al darrere, mobilitzada, motivada. Té molta més gent entusiasta que l’unionisme. Molta. L’unionisme té altres armes poderoses... De fet, l’independentisme no té més remei que seguir endavant, que sortir a guanyar. No pot pensar en l’empat, però ha de tenir-lo present. Frenar ara equivaldria a donar-se per vençut. Els dubtes i les pors són comprensibles, esclar, i tanmateix només hi ha marge per foragitar-los. La partida està massa avançada per aturar-la. Seguir no és garantia d’èxit. Aturar-se sí que seria garantia de fracàs. Els trams finals acostumen a ser els més durs. Els altres també juguen.
I com juguen, els altres? O, més exactament, amb quin ànim ho fan? Fiquem-nos en la pell d’un unionista català, sigui el Millo, l’Iceta o l’Albiol. Què hi tenen a guanyar i què a perdre? Si efectivament el referèndum no es fa o és un fracàs, si l’Espanya constitucional imposa la seva llei implacable amb més o menys contundència, seran vistos al seu bàndol com a herois i rebran tots els honors en forma de pluja de càrrecs: costa poc imaginar-se’ls tard o d’hora de ministres. Si, per contra, l’independentisme fa bona la seva audàcia, el referèndum es fa i suposa un decisiu pas endavant cap a l’estat propi, ¿en quina posició queden? La seva serà una derrota diguem-ne dolça perquè la nova legalitat catalana, per legitimar-se davant el món i internament, haurà de ser al màxim de respectuosa amb els perdedors. Els Millo, Iceta i Albiol seran tractats amb guant blanc, i alhora naturalment seguiran rebent el suport -econòmic, mediàtic, polític- de l’Espanya ferida en el seu orgull. Per tant, el seu risc, tant personal com polític, és mínim. Per això es poden permetre jugar fort.
Encara hi ha, esclar, un tercer grup: els colauistes o comuns. Sovint es diu que no podran mantenir la seva indefinició, que no es podran quedar en aquest terreny intermedi que practiquen, que s’hauran de mullar. No ho tinc tan clar. Fins ara els ha anat prou bé mantenir-se als marges del terreny de joc nacional. Per què haurien de canviar? Saben que són decisius i això els fa ser respectats per totes dues bandes, ara i en el futur. Ningú s’atreveix a atacar-los de debò, tothom intenta seduir-los. I ells no es casen ni amb els uns ni amb els altres. En aquesta partida, són d’alguna manera els àrbitres, i ja se sap que qui s’encara a l’àrbitre té totes les de perdre. No estan disposats a ser ells els que desempatin i és probable que en l’hora decisiva es mantinguin en terra de ningú i es presentin com uns sobiranistes totals que estan per sobre de la brega sobiranista local. Aquesta no és pròpiament la seva batalla, l’endemà de la qual creuen que, davant el desgast dels dos contendents, ells en sortiran reforçats.
La igualtat de forces entre independentisme -la gent- i unionisme -el poder- i les poques ganes d’implicar-se dels comuns fan que no es pugui descartar gens l’empat (un final sense final), en el qual pocs pensen i que seria més perjudicial per a l’independentisme, que té pressa, té desgast i juga a la contra, que per a l’unionisme, que ja li va bé allargar la partida. Però tot és possible. Al capdavall, la política, com l’esport, no és cap ciència. És terriblement imprevisible, fantàsticament humana.
