12/11/2016

El poder de Trump... i el nostre

3 min

A Art, de Yasmina Reza, el quadre tot blanc que compra un jove triomfador és només el pretext per mostrar la lluita pel poder en la vida quotidiana. La tela fa grinyolar la relació entre tres amics de tota la vida, que ara al Goya encarnen Pere Arquillué, Francesc Orella i Lluís Villanueva. Cadascun juga les seves cartes per imposar la pròpia voluntat als altres, una lluita entre un esnob racionalista que ha comprat el quadre, un escèptic humanista i un bondadós simplista. Un intens combat de poder entre amics que de cop dubten de la seva amistat.

Ara que Trump ja és l’home més poderós del món, val la pena recordar que el poder no és només allò que ostenten polítics i milionaris. Tots en tenim, i més del que pensem. Tots podem exercir-ne sobre algú, i ho podem fer per bé o per mal: respecte a la parella o els fills, amb els companys o subordinats a la feina, al volant del cotxe i en les situacions més impensables del dia a dia. Sovint sense adonar-nos-en, fem valer el nostre poder damunt dels altres amb un gest, una paraula, una mirada. Hi ha mirades que maten i n’hi ha que salven, però en tot cas totes exerceixen el seu poder. Al capdavall, perquè les coses funcionin, perquè una llar sigui un lloc per viure-hi i una feina un mitjà de vida, algú ha de manar, algú ha de prendre decisions, algú s’ha d’arremangar. I tots ens hem de mullar.

Un exemple senzill. Recentment he estat a Nàpols, on la conducció és explícitament una qüestió de poder, de lluita pel poder. Qui primer conquereix l’espai, és qui mana. Aquesta és l’única regla que funciona. Qui és capaç de col·locar el morro del cotxe al davant, obté la victòria. Els semàfors, les convencionals normes de conducció, el civisme, els guàrdies urbans... tot això no val res. Mana qui s’ho guanya. La conducció a Nàpols és una lluita aferrissada. El poder te l’agafes, al marge de la mida del teu vehicle, del compte corrent del conductor o de la seva força física. A Nàpols la conducció és un joc -força bèstia- de poder.

El poder és, en bona mesura, una qüestió de tarannà. Cadascú el fa servir tal com és. Mentre uns el fan servir amb arrogància, d’altres hi apliquen un tacte exquisit. Mentre uns el fan explícit, d’altres el fan amable. El poder, per tant, té moltes cares, a voltes ocultes. Hi ha el que es camufla, es fa invisible, i aquest és segurament el més intel·ligent i poderós. Com es pot anar contra un poder que no es veu? Fins i tot en la nostra era de l’esclat de la comunicació global, existeixen persones amb molt poder que prefereixen viure a l’ombra, que no són a les xarxes socials ni enlloc, de les quals us costarà trobar un simple retrat. Tanmateix, en realitat tots som una mica poderosos invisibles que participem, dia a dia, en una obra com la de Yasmina Reza. I, també, en les nostres existències tots som una mica conductors napolitans.

Però ara ens preocupa Trump, l’explícit Trump, i amb raó. Més enllà de la valoració ideològica i dels resultats respecte de les expectatives, Obama haurà estat un president seductor, dialogant, inspirador, fins i tot una mica avergonyit del seu poder. Amb Trump això canvia radicalment. D’ell ens espanta i ens revolta tant la seva ideologia suposadament no ideològica -el seu negacionisme de tot: de la política, de la democràcia, de la igualtat...- com també, i molt, la seva personalitat fatxenda, barroera, humiliadora. És a dir, ens espanta tant el fons com la forma. Perquè en l’exercici del poder és tan important una cosa com l’altra. I sospitem que en el seu cas la forma pot portar tants problemes o més que el fons.

Trump és el quadre tot negre que els nord-americans han penjat al museu de la geopolítica mundial. I és el conductor temerari al volant de la nació més poderosa del món.

stats