18/03/2017

Visita a Lluís Companys

3 min

Amb crosses, la primera sortida que faig de casa en un mes és per visitar el memorial a Lluís Companys al Fossar de la Pedrera de Montjuïc. Hi acompanyo la Nury Reichert, filla d’un exiliat tan il·lustre com desconegut, l’economista i demògraf Josep Antoni Vandellós, autor del pioner i discutit assaig Catalunya, poble decadent (1935). La Nury és ciutadana nord-americana, casada amb l’arquitecte Otto Reichert. El seu pare, tot i ser un alt càrrec de la Generalitat republicana, va veure’s amenaçat al principi de la Guerra Civil i va fugir de Barcelona gràcies a l’ajut directe de Companys, que el va amagar dos dies a Palau i li va proporcionar una moto per anar al port i papers per embarcar en un vaixell direcció a Marsella. El mateix 1936 s’establiria a Veneçuela convidat pel govern d’aquell país i després als EUA, on moriria d’un atac de cor als 51 anys, el 1950.

La Nury volia retre a Montjuïc homenatge al president màrtir que va salvar el seu pare. Els que coneixeu el memorial ja sabeu que a l’entrada hi ha un bosc de columnes de granit amb els noms dels afusellats pel franquisme al Camp de la Bota i també un espai en record dels morts als camps d’extermini nazis. Es dona la circumstància que l’Otto, nascut a Alemanya, va ser enviat amb només 17 anys al front rus amb l’exèrcit nazi. En va sortir ferit, va sobreviure de miracle i amb els anys va acabar emigrant als EUA, on va tenir de professor d’arquitectura Josep Lluís Sert. Avui és un nord-americà liberal i humanista, amant de la música, pacifista, un home culte a qui avergonyeix tenir Trump com a president. El Fossar de la Pedrera naturalment el va impactar: és un lloc de pau, de retrobament amb els que han patit el feixisme, un espai de silenci i record.

Vaig llegir-los en veu alta fragments de l’imprescindible llibre de Josep Benet sobre els últims dies de Companys: del moment que l’afusellen i de la carta que hores abans havia escrit a Carme Ballester, la seva estimada: “Em sento serè i tranquil. És Déu que ha posat les coses i les decisions per donar-me aquest destí i m’omple d’una serenitat extraordinària. Li dono les gràcies, perquè havent tots de fer el mateix camí, m’ha reservat una fi tan bella, per Catalunya i els meus ideals, que revalora la meva humil persona”. L’endemà de la visita, l’Otto, encara emocionat, m’escrivia: “En aquest immens espai obert al cel fas teu un comú sentiment universal de sofriment i esperança”.

Dels documents del seu pare, la Nury m’havia portat uns dies abans una col·lecció del setmanari Claris, del 1932, on el jurista Maspons i Anglasell analitzava els debats sobre l’Estatut republicà al Congrés de Diputats. Vandellós va guardar aquests papers tota la vida. El tercer dia del debat, Maspons i Anglasell ressenya la intervenció de l’Ortega y Gasset de la conllevancia : “ Si hay algunos en Cataluña o hay muchos que quieren desjuntarse de España, que quieran escindir la soberanía, que pretenden desterrar esa raíz de nuestro añejo convivir, es mucho más numeroso el bloque de los españoles resueltos a continuar reunidos con los catalanes ”. Ells són més i no permetran que exercim la sobirania. No ens hem mogut gaire, oi?

“Per què hi ha tant d’odi als catalans a Espanya?”, em preguntava la Nury a la sortida del Fossar de la Pedrera. No ho sé. No crec que sigui pròpiament odi, sovint només és incomprensió, negació de la diferència. És l’ombra allargada del franquisme. Persisteix una versió edulcorada del que va ser aquell règim assassí. No és que Espanya hagi esborrat aquest passat negre, és que l’ha repintat d’un blanc trencat per seguir mantenint la ficció de l’homogeneïtat cultural i nacional. Espanya serà plural i diversa, des de la llibertat dels seus pobles, o no serà. Aquest ha estat el persistent missatge català, sempre negat, molt abans i molt després de Companys i Vandellós.

stats