06/05/2017

La diplomàcia destructiva espanyola (confidències)

3 min

El concepte del títol no és meu: diplomàcia destructiva. Me’l regala un bon amic de l’incipient cos diplomàtic català, que per prudència prefereix mantenir-se en l’anonimat. De fet, a ell l’hi va suggerir un eurodiputat conservador flamenc indignat per l’actuació dels representants espanyols en relació a la cancel·lació d’una missió comercial conjunta entre Flandes i Catalunya.

No és la primera vegada que la diplomàcia espanyola perjudica directament els interessos comercials dels nostres empresaris, al marge de la seva orientació política en relació a la independència. Ja s’han posat bastons a les rodes a iniciatives catalanes en el marc de la Setmana del Disseny de Hong Kong, poc abans de la signatura d’un acord de col·laboració amb Califòrnia o en relació a una missió comercial a la Xina d’empresaris catalans dels sectors de la carn, els cítrics i el peix. També ha estat impossible un vol directe entre Barcelona i Tòquio perquè així ho disposa un tractat bilateral entre Espanya i Rússia.

Sempre segons el meu amic, que es mor de ganes d’explicar aquestes coses públicament però que per disciplina es mossega la llengua, la deslleialtat del govern espanyol en contra de Catalunya a l’estranger es produeix dia a dia, de mica a mica, i per desgràcia ja ho veiem com una cosa normal. Ens hi anem acostumant. És el mateix que passa amb la judicialització: avui faig anar a Madrid emmanillat el regidor de Vic que parlava dels ous i les truites, l’endemà cito a declarar la presidenta del Parlament de Catalunya, al cap d’uns dies faig fora del Congrés un diputat català... I encara que ho vulguin el 70% dels catalans, no us pensem deixar votar, mai! Tot ben normal, oi?

Amb la galdosa actuació envers Flandes, sembla que s’ha anat un pas més enllà. La diplomàcia espanyola ha perjudicat també els interessos d’empresaris estrangers de països socis a la Unió Europea, la mateixa UE a la qual Espanya li deu tant, sobretot després del primer rescat bancari, i ja veurem què passa en el futur amb el deute. Amb una arrelada tradició democràtica, amb un fort sentit del negoci i amb poques ganes de perdre el temps, a Bèlgica no estan disposats a acceptar allò que és absolutament inacceptable. D’aquí l’empipada de l’eurodiputat flamenc: “Diplomàcia destructiva!”, clama.

Però el meu amic diplomàtic és optimista. Creu que aquest joc brut acabarà passant factura a una Espanya que, en la seva actuació exterior contra Catalunya, està violentant uns mínims estàndards democràtics i diplomàtics. No tot s’hi val. Creu que això d’anar devent favors i anar dient als altres què han de fer a casa seva se’ls acabarà girant en contra. La diplomàcia destructiva pot acabar destruint qui la practica. En tota aquesta història, el que està en joc no és ja Catalunya i Espanya, sinó el futur d’Europa. Volem una Europa unida? Quina Europa volem? Si Europa vol sobreviure al Brexit i a l’amenaça de la ultradreta, haurà de reinventar-se ràpidament i de debò. I per fer-ho li caldrà comptar amb els països petits i mitjans econòmicament solvents i democràticament madurs. El meu amic diplomàtic diu que Alemanya això de comptar amb els petits que funcionen ho comença a tenir clar. Veurem si la França de Macron (creuem els dits) també s’hi apunta. És aquí on Catalunya i Escòcia tenen una oportunitat.

Ara que tot està en qüestió, ara és el moment. El moment de construir una cosa nova, un país nou en una Europa renovada. Això sí: el peatge que haurem de pagar és donar garanties que no deixarem caure econòmicament Espanya, és a dir, que no practicarem en contra seva cap mena de diplomàcia ni política destructives com ells estan fent amb nosaltres.

stats