28/11/2015

Morir per renovar-se

3 min
El 2010 Artur Mas va obtenir el 38,4% dels vots i CDC va tornar a governar, ja sense Pujol.

HistoriadorSi ens els prenguéssim seriosament, alguns editorials de diaris espanyols publicats al llarg d’aquesta setmana (textos que parlen de “ descomposición ”, de “ putrefacción avanzada ”, de “ política ventajista ”, de “ corrupción ” sense cap matís) farien creure que, diumenge passat, s’anuncià la dissolució de la ‘Ndrangheta calabresa, la Camorra napolitana o alguna altra organització criminal i mafiosa. Però no: la notícia va ser que Convergència Democràtica de Catalunya iniciava un procés de liquidació per donar lloc a un nou partit.

Els partits polítics no són eterns; són instruments de representació d’idees i interessos, sorgits en un context determinat i que els canvis de les circumstàncies històriques poden convertir en inservibles, o bé obligar a profundes metamorfosis. Fa pocs mesos, a França, hem assistit al naixement del partit Els Republicans, que fa el número dotze de les reencarnacions successives del moviment gaullista des del 1947. A Itàlia, el mapa de partits d’avui no s’assembla en res al que hi havia el 1990. A Catalunya tampoc no gaire: el PSC reduït a una modesta federació autonòmica del PSOE, Iniciativa hibernada, Unió en aparent procés d’extinció electoral, organitzacions noves o novíssimes (Ciutadans, la CUP) erigides en actors fonamentals... És en aquest marc -i no en el d’una pel·lícula de lladres i serenos- on cal situar la decisió de la cúpula de CDC.

El naixement de Convergència, el 1974, fou l’expressió que, per fi, Jordi Pujol i el seu entorn creien arribat el moment de fer política. I, després d’uns inicis una mica balbucejants i no gaire triomfals a les urnes (cap al 16% dels vots), a partir del 1980 CDC -amb l’afegitó d’Unió- esdevingué una persistent fórmula d’èxit. No només electoral: èxit en el sentit que, recent encara la dictadura amb tots els seus perniciosos efectes, el partit-moviment de Pujol facilità que sectors molt diversos per origen geogràfic, per adscripció social i estatus econòmic, per procedència ideològica, s’incorporessin amb naturalitat a un mainstream de catalanisme nacionalista i reformisme centrista que Pujol gestionà sempre amb esperit pragmàtic i totes les ambigüitats o contradiccions que calguessin.

A parer meu, doncs, més que les tres majories absolutes consecutives o que els 23 anys de govern, l’èxit de CDC consistí a integrar i convertir en convergents de tota la vida persones tan diverses com, per exemple, Joaquim Molins (que havia estat diputat a Madrid per la UCD) i Antoni Fernàndez Teixidó (que venia de la Lliga Comunista Revolucionària amb escala i escó al CDS). O, en un altre nivell, a transformar en fidels votants pujolistes des d’empresaris amb escassa sensibilitat catalanista fins a treballadors immigrats que havien estat propers al PSUC, passant per unes amplíssimes capes mitjanes. Fou gràcies a aquesta condició de partit (arreplega-ho tot) que Convergència, sota la marca CiU, assolí nivells de vot superiors al 46%.

Això no obstant, aquells que mai no van suportar-ne l’hegemonia deien que Convergència era com la UCD de Suárez: un muntatge construït des del poder; quan el perdés, i sense Pujol, es desintegraria inexorablement. Va ser un altre error: el 2010, amb Artur Mas al capdavant i després de set anys a l’oposició, CiU obtingué resultats molt millors que el 2003: 38,4% dels vots. Però aviat es va veure que el retorn al govern no es produïa en les mateixes condicions de l’etapa anterior. Les restriccions pressupostàries, l’amarga frustració del nou Estatut, en definitiva, el col·lapse del model autonomista van sacsejar els fonaments d’allò que havia estat la política convergent i van impulsar els nous dirigents de CDC a enfilar-se a l’onada creixent del neoindependentisme, deixant enrere les ambigüitats pujolianes.

Naturalment, un canvi d’aquesta magnitud no es podia fer sense deixar un bon manyoc de pèls (electors, alguns militants i quadres, una part dels socis d’Unió...) a la gatera. A més, es multiplicaven -degudament mediatitzats- els indicis judicials de finançament irregular del partit. Però, per damunt de tot, fa un any i mig esclatà la bomba Pujol, que afecta el moll de l’os moral de Convergència des del seu mateix origen. Diguem-ho clar: el PP pot desentendre’s de Bárcenas al·ludint-hi com a “ ese señor ”; CDC no pot renegar de Jordi Pujol Soley, perquè fóra tant com negar-se ella mateixa.

Per tot això, l’única sortida és fer foc nou, i mirar de reconstruir sota una altra marca l’esperit fundacional, de cruïlla, de confluència entre el centreesquerra, el centre i el centredreta. Ara com ara, l’espai socioelectoral encara hi és; això sí, sense l’amplitud de dues o tres dècades enrere. En un sistema de set o vuit partits parlamentaris, amb almenys tres forces independentistes ben diferenciades, el partit que vingui a substituir Convergència es podria donar per ben satisfet si, d’entrada, aplega un 20%-25% dels vots. D’avui en tres setmanes, els resultats de Democràcia i Llibertat ens oferiran uns primers indicis sobre aquesta qüestió.

stats