26/01/2017

Automòbils, quilowatts i tarifes

3 min
Automòbils, quilowatts i tarifes

1. Els anys 80. Als inicis de la democràcia hi havia més d’un debat sobre si el nou govern socialista havia de convertir en públiques algunes empreses industrials, financeres o de serveis. Es parlava de la banca i de les elèctriques... Recordo que jo defensava quatre principis que segueixo defensant.

a) A Europa la gran majoria de productes o serveis s’han de prestar en un mercat lliure en el qual funcioni la competència, amb molts subministradors i molts clients; la competència real aconsegueix el preu més baix i la millor relació qualitat/preu. Els poders públics han de limitar-se a regular bé aquest mercat perquè sigui així.

b) Una excepció que obliga a plantejar-se seriosament l’actuació directa del sector públic són els serveis de primera necessitat amb dret d’accés universal, no necessàriament gratuït però sí a un preu assequible (i també, per descomptat, el mercat laboral).

c) Una altra excepció són els sectors que necessiten l’existència d’una infraestructura o xarxa que ha de ser única perquè és molt cara (carreteres, ferrocarrils, xarxa elèctrica, telefònica, d’aigua...). Suposen sempre un monopoli natural.

d) En el cas en què coincideixen totes dues coses (com és el de l’electricitat), és clar que ha d’actuar el sector públic i la regulació ha de ser molt estricta. No es pot confiar en un mercat lliure.

Per tant, els forns de pa segueixen sent privats, però als anys 80 el govern va decidir privatitzar una empresa pública que fabricava cotxes (Seat) i mantenir com a públiques diverses empreses elèctriques (Endesa, Enher, etc.).

2. El preu de l’electricitat. És ben sabut que aquesta política es va canviar als anys 90. Es va liberalitzar el sector elèctric per fer-lo funcionar com un mercat. Es van privatitzar les empreses públiques, es van treure a la borsa i es van vendre a capital estranger. I durant els darrers 20 anys s’han anat prenent successives mesures de regulació que s’han demostrat errònies i han portat Espanya a tenir una de les tarifes elèctriques més cares de la UE, amb perjudicis per als consumidors (particulars o empreses), i a acumular un dèficit tarifari molt gran, que estem pagant en el rebut.

N’hem tingut, ara, dues mostres evidents: els drames derivats de la pobresa energètica i l’exagerat increment del preu del kWh quan el consum creix per motius naturals. Cal prendre mesures. Les responsabilitats són compartides entre els governs i les empreses, crec que en aquest ordre. Per això és sobretot el govern qui ho ha de solucionar, i les empreses col·laborar-hi.

3. Idees. Segurament és impensable una nacionalització per raons polítiques, però sobretot perquè l’Estat no té ni pot tenir els diners per fer-ho. És útil recordar que Électricité de France és propietat de l’estat i que els nostres veïns tenen una de les tarifes més baixes d’Europa... Ja sé que l’aposta nuclear hi ajuda, però no és només per això.

Vaig proposar fa temps una cosa menys ambiciosa: que en aquest sector, com també en el de la telefonia, hi hagués gestió privada del servei però amb propietat i operativa pública de les xarxes de distribució. Això seria possible.

4. Canvis regulatoris. S’ha de corregir la regulació en quatre aspectes.

a) El complicat mecanisme de mercat i subhasta de l’energia amb preu marginal dona una retribució exagerada en relació als costos de generació per a segons quines energies, i suposa unes subvencions indirectes a algunes empreses. Per altra banda, sembla, segons diu el mateix ministeri, que manca una vigilància suficient a l’hora d’evitar possibles actuacions que desfiguren el funcionament del mercat.

b) No té cap sentit que la tarifa per a consumidors de primera necessitat estigui subjecta a un IVA del 21%.

c) La tarifa que paga el consumidor no ha d’incloure els costos d’una sèrie de subvencions o compensacions decidides pels governs que, sent decisions públiques raonables, haurien d’estar finançades des dels pressupostos de l’Estat.

d) Les empreses que generen i distribueixen electricitat han d’estar subjectes, com tot gestor d’un servei públic, a regles i limitacions en les seves actuacions, i fins i tot en el nivell de rendibilitat. Com a concessionaris d’un servei tenen un mercat assegurat, però a canvi haurien de tenir resultats financers que retribuïssin les grans inversions fetes, però no poden ser com els que busquen empreses d’altres sectors que corren molts més riscos. I, per descomptat, per a elles la responsabilitat social corporativa no és un mèrit sinó una obligació.

stats