La fam i la llei
Estic segur que moltes vegades al llarg de la vida us heu fet, com jo, una pregunta: ¿si els vostres fills estiguessin passant fam, robaríeu menjar per poder alimentar-los? Sortosament la gran majoria de nosaltres no ens hem trobat en aquesta situació i, per tant, la pregunta resulta un xic retòrica; però molta gent l’ha viscut i la viu en situacions reals. La meva resposta ha estat sempre que jo, després de recórrer sense resultat altres camins, robaria aliments per poder donar-los menjar, però que només seria capaç de fer-ho d’allà on veiés que n’hi ha molt, no de qui en té poc. Jo comprenc, per tant, i acceptaria que si algú es trobés en aquesta situació fes el mateix.
He actualitzat aquesta reflexió aquests últims dies arran de la polèmica entre els governs espanyol i català en relació al recurs contra la llei catalana sobre desnonaments i pobresa energètica, i de la suspensió per part del TC, ahir mateix, de la llei que imposa un impost sobre els habitatges buits. La polèmica, sovint plena de demagògia, reflecteix l’evident conflicte que de vegades apareix entre llei i justícia o, dit d’una altra manera, entre la necessitat que té tota societat d’assegurar que els comportaments dels ciutadans s’ajustin a les lleis i l’exigència moral i social que ningú es vegi privat de l’accés a uns mínims vitals d’acord amb la dignitat de tota persona humana. En una societat pobra pot haver-hi escassetat per a molta gent; però una societat amb un nivell acceptable de benestar no ha de permetre que hi hagi persones excloses de l’accés a alguns recursos bàsics.
L’existència de la llei, l’exigència del seu compliment i la sanció de la seva transgressió són imprescindibles per al funcionament d’una col·lectivitat civilitzada. Sense llei no hi ha convivència, perquè s’imposaria la llei de la selva, és a dir, la llei de la força. La llei és, entre altres coses, una garantia de protecció per als més febles enfront dels atacs dels més forts. Per tant, sóc absolutament partidari de l’imperi de la llei. El conflicte apareix quan la llei es converteix en un instrument que, aplicat a situacions concretes, provoca injustícies evidents i, per tant, contradiu la seva pròpia raó de ser. En aquest cas s’ha d’acceptar que la llei no és un absolut, i s’ha de buscar sense por quins poden ser els límits d’aplicació de la llei. Una actuació violenta i aparentment delictiva en cas de defensa pròpia n’és un bon exemple.
Deixo de banda les anomenades lleis injustes, és a dir, aquelles proclamades per autoritats no legitimades democràticament o fent abús de poder. Parlo de lleis acceptades democràticament, i ho concreto en els casos d’actualitat dels conflictes entre el dret de propietat i la necessitat d’ús, i entre la necessitat d’accés a subministraments essencials i l’obligació de pagar pel consum que se’n fa. És necessari trobar un equilibri entre la persecució d’actuacions il·legals, la solució de situacions d’injustícia i l’eliminació dels possibles abusos.
Això passa per tres camins diferents. 1. Unes modificacions legals que eliminin la contundència d’algunes lleis i introdueixin flexibilitat interpretativa, tant en relació a la rotunditat del dret de propietat com en el rigor de les clàusules de contractes mercantils entre parts evidentment desiguals. La propietat té també una funció social. 2. Una ampliació de la capacitat dels serveis socials municipals per poder valorar amb més coneixement de causa els nivells de necessitat i les actituds dels qui formulen peticions d’excepcionalitat. La proximitat i la diligència d’actuació de l’administració municipal tenen molts avantatges sobre un lent procés judicial. I 3. Una reforma fiscal que faci que la distribució de les rendes disponibles de la població faciliti que tothom que tingui voluntat de complir les normes pugui fer-ho. Això suposaria resoldre el problema abans que aparegui. Actualment s’estan discutint diferents models per garantir un nivell mínim de renda, però una reforma progressiva del model actual ja seria un bon pas endavant.
Mentrestant, considero inacceptable que sota la intel·ligent excusa de discutibles preceptes legals o constitucionals, en els dos casos de què estem parlant, s’afavoreixin sempre els interessos d’una sola part. I em molesta veure que les administracions, l’obligació de les quals seria col·laborar al servei dels ciutadans, es dediquin prioritàriament a barallar-se sobre invasions de competències d’uns i altres. Després parlem de desafecció...
