Tres trampes actuals per al futur de la UE

Aquests dies se celebren a Roma, amb una cimera de caps d’estat, els 60 anys del tractat que va fer néixer l’actual UE. Suposo que sentirem discursos, totalment justificats, plens de satisfacció pel camí recorregut, però també plens de preocupacions per la situació actual i de neguits sobre les perspectives de futur. El fet d’haver participat en alguns debats recents, presencials i online, m’ha obligat a prendre una posició europeista positivament crítica i propositiva, i m’ha afermat en una sèrie de conviccions que resumeixo aquí. El Brexit i la crisi dels refugiats ens han posat davant de tres paranys en els quals no hem de caure: mantenir la confusió a llarg termini; especular amb un possible retrocés, i retardar la democratització.

1. El Brexit com a símptoma. Per molta gesticulació que facin, no està clar que el Regne Unit deixi finalment de pertànyer a la UE. Crec que si ho fa crearà bastants problemes, però seran molt pitjors per als britànics que per als 27 membres restants. La UE ha de negociar amb intel·ligència el Brexit, comprenent la situació però establint clarament els límits.

Però molt més important que això és entendre que tant el Brexit com la crisi dels refugiats són símptomes d’una malaltia més profunda que demana una urgent i valenta reanimació i reorientació del nostre procés de construcció. Durant els darrers 15 anys s’ha perdut la bona direcció, a causa, entre altres coses, de la construcció interrompuda de la unió monetària, la precipitada i poc pensada ampliació a 28 membres, l’allunyament dels ciutadans per la manca de democràcia a les institucions polítiques comunitàries i la confusió d’unió amb uniformització. Cal rectificar.

2. Les dues velocitats. La desorientació i confusió actuals venen, en bona part, de la insistència en la fórmula de la “UE a dues velocitats”, que ve a dir que som 28 membres que volem arribar al mateix lloc però no tots a la mateixa velocitat. Això, que mai no ha estat cert, ha permès excepcions, lentituds, incompliments, referèndums i marxes enrere. Ha suposat fragilitat interna i una evident pèrdua de pes de cara a fora.

Cal abandonar les dues velocitats i reconèixer la necessitat d’una “UE amb dos objectius: un centre i una perifèria”, però amb uns valors intocables, uns drets universals i unes regles clares per a l’un i per a l’altra. El centre ha de ser una “unió política plurinacional”, amb menys cohesió que un estat clàssic i més respectuosa amb la seva pluralitat interna (federal?); i al seu voltant una “unió comercial reforçada”, molt més cohesionada que un simple acord de lliure comerç. L’actual eurozona és l’embrió de la primera, i tots els que no acceptin el compromís polític que suposa podran gaudir de tots els avantatges i obligacions de la segona. Estem dissenyant un ens polític nou i, per tant, és lògic que hi hagi dubtes i revisions.

3. Més o menys Europa? Cal canviar el simple lema de “Més Europa”. No pas per substituir-lo per “Menys Europa”, que seria un gran error, sinó per una cosa més llarga: “Cal més Europa en moltes àrees, però també menys Europa en d’altres”. Els futurs reptes de la seguretat, l’estabilitat monetària, la defensa, les migracions, el canvi climàtic i tantes altres qüestions demanen un poder polític que cap dels estats europeus té ni tindrà en comparació amb els grans poders actuals i futurs (estats molt més grans i grans poders financers).

Cal, per tant, la unió política, però dissenyada de manera que respecti i que utilitzi en profit de tots la rica varietat de les nostres societats. La Unió no té per què entrar a regular i uniformitzar la naturalesa dels seus membres, excepte quan ho exigeixin el comportament macroeconòmic i les relacions geopolítiques. Amb aquest criteri es podria reduir el sentiment d’intromissió que actualment existeix i que és rebutjat.

4. Democràcia i proximitat. Aquest sentiment d’intromissió gairebé es perdria si s’ampliés la ridícula dimensió democràtica de les institucions europees, que provoca una barrera psicològica d’allunyament entre els ciutadans i la UE. El sistema d’elecció i les migrades competències del Parlament Europeu, la no existència d’un òrgan similar de control de l’Eurogrup (que té molt poder no regulat), el sistema de nomenament dels membres de la Comissió i del seu president i la manca de transparència de moltes reunions porten a aquesta situació de rebuig.

En un sentit complementari, s’han de crear mecanismes i institucions que demostrin als ciutadans que les actuacions de la Unió són profitoses per a la seva vida diària, tal com hem vist recentment amb el Tribunal de Justícia. Algunes idees en aquesta direcció podrien ser un fons europeu de garantia de dipòsits bancaris, l’establiment d’alguns impostos de caràcter europeu (impost de societats?), un increment del pressupost de la UE per a inversions equilibradores i per a ajuts, l’emissió d’eurobons per part del BCE, un subsidi parcial d’atur europeu o un fons complementari de pensions.

Esperem que la crisi del Brexit ens serveixi per aclarir-nos i avançar, però amb més valentia i promptitud que altres vegades.