01/10/2016

Tenen futur els canals públics de televisió?

2 min
Tenen futur els canals públics de televisió?

He hagut de respondre sovint a aquesta pregunta, sobretot ho vaig haver de fer a final dels anys 90, quan era president del European Institute for the Media, de Düsseldorf, que reunia la majoria de TV públiques europees. El que penso ara és semblant al que intuïa fa 20 anys. Una resposta concentrada es podria resumir en una frase: poden tenir futur només si realitzen una sèrie de canvis importants per adaptar-se a la nova dimensió digital del sector de la informació i a les dificultats més grans de finançament.

1. Progressiva desaparició dels canals, tant públics com privats. Els ciutadans incrementaran el consum de continguts audiovisuals, però no hi accediran a través de canals, si no que ho faran amb ordinadors, tauletes, telèfons o televisors connectats a internet. Un canal vol dir dues coses: una freqüència per emetre (el número del canal) i una graella de programació (l’hora d’emissió). El consum serà molt més actiu que no passiu, i suposarà la desaparició de l’actual monopoli en què només pot emetre aquell a qui se li ha concedit una freqüència. Per tant, les empreses, tant públiques com privades, produiran continguts i els penjaran a la xarxa, però cada cop tindran menys la funció d’emissora, excepte en el cas de continguts en directe. Això implica una important reconversió de les empreses i, en el cas de les corporacions públiques, també vol dir replantejar què han de fer i què no cal que facin.

2. El paper de les televisions públiques. En l’època que era a la Comissió de la UE, quan van aparèixer molts nous canals de TV privats vam rebre moltes pressions per recomanar la progressiva desaparició del finançament de les TV públiques. Jo vaig defensar-ne la continuïtat, però no per fer les mateixes funcions que les altres. És coneguda la bandera de la BBC: “Informar, ensenyar i entretenir”. Sempre he pensat que les dues primeres no les poden perdre, i que la darrera ha de ser més selectiva en els seus continguts. Les primeres han de cercar sobretot l’objectivitat, la pluralitat i el rigor, no la propaganda ni el control polític. I la tercera ha de buscar sobretot la qualitat i, en el nostre cas, l’objectiu d’assegurar la presència de la nostra llengua en tot l’espai audiovisual, incloent-hi l’entreteniment, però evitant el perill de convertir-se en un canal folklòric adreçat només a una part de la ciutadania.

3. La bilateralitat. A partir del moment en què els continguts estan codificats digitalment i rebuts cada cop més via xarxa i no via antena, cal adaptar-se a una situació que permet que l’espectador (més o menys professional) sigui també emissor, i per tant pugui fornir de continguts, especialment relacionats amb esdeveniments en directe-però no només. Cal revisar alguns departaments i bastir una xarxa de col·laboradors externs, ampliant al mateix temps la participació en la creació de continguts amb els productors locals.

Tant la tendència a un consum actiu dels usuaris com les dificultats financeres de molts governs obliguen a noves estratègies. S’ha d’aconseguir fer un servei públic amb menys recursos.

stats