Socialdemòcrates: desmemoriats o conversos
En acostar-se unes eleccions, tant aquí com en molts països europeus, es repeteixen les mateixes converses sobre per què votar i sobre què votar. Ens hi tornem a trobar. El que ha passat els darrers temps, tant a Catalunya com a Espanya, fa més complicat respondre a aquestes preguntes. Deixo de banda la primera, ja que, malgrat un increment de la temptació de no votar, els nivells de participació no són, ara per ara, preocupants. Sense voler donar consells a ningú, em centro en la segona, per destacar una dificultat que jo veig i que sento comentar al meu voltant.
1. Els eixos polítics. No dubto que les opcions fonamentals que hi ha avui al món segueixen situades al voltant del clàssic eix dreta-esquerra, és a dir, sobre les propostes de diferents models d’organització de l’activitat econòmica per aconseguir el màxim benestar dels ciutadans (capitalisme, liberalisme, socialisme, comunisme...). La crisi, les seves causes i les dificultats per sortir-ne encara han reforçat més aquest eix. És cert que també hi ha altres orientacions del vot, com l’ecologisme o l’independentisme, molt importants, però que no deixen de ser eines per aconseguir, i repartir millor, el benestar.
2. Els colors de l’eix central. Simplificant molt, en veig quatre. 1) Capitalisme neoliberal. Defensa la plena llibertat en l’activitat econòmica, el capital privat i el mercat lliure. Cada vegada afavoreix més el capitalisme financer, i creu que “com menys estat, millor”. Pensa que les desigualtats també són un element per estimular l’esforç. 2) Economia social de mercat. Promou la iniciativa privada i accepta el mercat lliure, però introdueix elements de regulació, i de redistribució de les rendes, per lluitar contra la desigualtat i disminuir la pobresa. Creu en la solidaritat, sobretot com un valor personal. 3) Socialdemocràcia. Accepta el mercat lliure per a béns i serveis, però regulat per l’estat a fi d’evitar abusos. Accepta la llibertat de contractació, però posa límits a les retribucions i a les condicions de treball, promovent la negociació col·lectiva. Creu que les desigualtats, a més d’una injustícia, són un obstacle a la millora de la competitivitat.
Exigeix un sistema fiscal fortament redistributiu per garantir els serveis de l’estat del benestar, i prefereix la iniciativa pública en tot el que són serveis bàsics no gratuïts. 4) Comunisme. Busca la igualtat, practica la planificació centralitzada i deixa poc marge a les iniciatives individuals. Creu en la propietat col·lectiva del mitjans de producció i dóna un paper preponderant a l’estat en totes les decisions econòmiques.
3. Poder polític i poder econòmic. L’important en una societat és que els ciutadans no estiguin sotmesos de manera aclaparadora ni al poder polític ni als poders econòmics. Una societat equilibrada és aquella en què les institucions polítiques surten de la voluntat popular, i les organitzacions econòmiques estan sotmeses a les autoritats democràtiques. Des d’aquest punt de vista, cal rebutjar els sistemes dictatorials, tant si són de dretes com si són comunistes (capitalismes d’estat). Tots dos concentren aclaparadorament tot el poder polític i l’econòmic. També cal rebutjar l’actual neoliberalisme, que, aprofitant la unificació dels mercats financers mundials, ha suposat en la pràctica la submissió de la política a les imposicions del capitalisme global.
4. Quina socialdemocràcia? El període en què va funcionar a Europa la socialdemocràcia, amb enfrontaments i pactes amb el capitalisme industrial i social, va permetre parar els peus al domini del capitalisme financer, i va vèncer l’experiment comunista. Els que segueixen creient en aquesta proposta, de molt èxit en el seu moment, estan actualment en una situació de desorientació. Gairebé tots els partits de l’esquerra, i fins i tot algun de centre, es reclamen ara socialdemòcrates. Però alguns, els que ho van ser realment durant bona part del segle XX, s’han oblidat d’alguns dels seus principis i s’han anat instal·lant en una dreta moderada (la tercera via, “abaixar impostos és d’esquerres...”). I d’altres, els que provenen d’un passat comunista no llunyà, han fet una conversió molt ràpida que perjudica la seva credibilitat i produeix recança, fins que no ho demostrin amb fets.
Esclar que l’orientació actual del vot tradicionalment socialdemòcrata marcarà molt el futur dels nostres països i de la UE. Ho anirem veient en cada elecció, començant per la d’aquí pocs dies.
