15/03/2016

Maria Font, elegància i determinació

3 min

S’han publicat articles que glossen la vida plena i discreta de Maria Font, però, en aquesta hora en què ens deixa, el que resulta més notable i singular de la seva personalitat és la dedicació desinteressada del seu esforç i l’èxit dels seus resultats en àmbits diferents, profundament diferents, de la seva vida empresarial, social, cultural i familiar.

Va ser companya essencial en l’aventura empresarial del seu marit, Lluís Carulla, en els difícils anys de la postguerra, amb una tenacitat i constància que era llavors essencial per tenir èxit en un país en què el consum era incipient i la publicitat primitiva. Va ser després, una vegada assolit l’èxit en els negocis familiars, el suport primer i la continuadora després de la tasca en defensa de la cultura, la llengua i l’ensenyament amb què la família Carulla ha tornat a la societat part del que n’ha rebut, a través de moltes iniciatives, ben planificades, amb sentit de la proporció entre objectius i mitjans, i en àmbits diferents, però amb una voluntat comuna: la defensa de la cultura catalana. Entre d’altres, la Fundació Lluís Carulla, l’editorial Barcino, Òmnium Cultural, el premi de piano Maria Canals o el Palau de la Música.

Diu Ortega y Gasset en un memorable article a El Espectador que la vanitat és un defecte masculí i la discreció una virtut femenina. L’article està escrit en una època en què la dona tenia una funció subordinada a l’home des dels negocis fins a la cultura, la política, la ciència o les arts. L’observació que aleshores resultava sorprenent és ara una afirmació políticament correcta però essencialment poc compartida... perquè és poc reconeguda.

Quins són els homes que, tenint una activitat professional plena, són capaços de dedicar una part suficient de la seva vida a la família per criar primer i educar després els fills i mantenir la cohesió familiar necessària perquè la funció de la família, com a ens social imprescindible i essencial, compleixi plenament la seva funció?

La pregunta és retòrica perquè la resposta és coneguda, encara que no sincerament reconeguda. En el cas de la Maria Font això va succeir de manera natural, sense cap estridència, i això la va convertir en una persona imprescindible. “La vida és llarga, hi ha temps per a tot, no vulguis fer-ho tot alhora, però sobretot el que facis fes-ho bé”. La primera part d’aquesta frase no l’hi vaig sentir dir mai a la Maria Font, encara que efectivament va tenir temps per a tot; la darrera sí, era un fet que practicava de manera exemplar i manifestava amb total convicció.

En una ocasió, fa uns deu anys, vàrem compartir amb alguns dels seus fills un cap de setmana. Feia uns mots encreuats. Em va preguntar per una paraula però jo no n’estava segur i dubtava. “Mirem-ho al diccionari”. La qüestió es va complicar i vàrem passar dues hores per desfer un embolic que se’ns resistia. Havia de resoldre el problema de manera precisa i exacta, no es podia cedir. Vaig entendre aquell dia que la determinació era una de les seves virtuts... i de quina manera. Era, ho havia de ser, la raó de molts dels seus èxits professionals, personals, familiars i socials.

La capacitat d’observar la realitat des de l’objectivitat sense influències excessives de creences, ideologies o, en definitiva, de tercers és un element essencial per a una conducta equilibrada i no esbiaixada. Cal per això una dosi no menor de seguretat en un mateix i de convicció en el resultat del que es pretén. Els que la varen conèixer saben que aquesta afirmació respon en gran manera al que ella va ser i representar. Aquestes virtuts, rigor, constància, intel·ligència i discreció, són les que ella ha traslladat a la seva família, i és innegable que són un atribut que tots, fills i néts, d’alguna manera tenen. L’exemplaritat ha tingut resultats tangibles.

L’elegància en l’acció es demostra en el distanciament respecte d’un mateix, en l’equilibri i la neutralitat respecte del que un fa, com si l’acció fos espontània i brollés de manera natural. L’elegància és incompatible amb la urgència, amb el radicalisme, amb la creença transcendent en fets i actes amb l’afirmació de la pròpia voluntat.

La Maria Font va ser una persona profundament elegant, ho va fer tot sense semblar que s’hi esforçava, sense estridències. És un exemple real de la discreció unida a l’esforç i als resultats, elements dels quals parla Ortega com a virtuts femenines essencials. Va ser una persona especialment valuosa i admirable perquè va ser una gran dona...

stats