15/03/2017

Maleïda herència

3 min

El departament de Salut ha presentat aquesta setmana un estudi sobre les desigualtats socioeconòmiques en salut que, per primer cop, utilitza dades individuals del conjunt de la població de Catalunya per estudiar la qüestió. Les conclusions tornen a confirmar que en pràcticament tots els indicadors analitzats hi ha una relació molt estreta entre la classe social i la salut de les persones. Els catalans de nivell socioeconòmic més baix tenen una probabilitat molt més gran de morir abans dels 65 anys i en general tenen més males condicions de salut. Les dades que es refereixen als xiquets i xiquetes són especialment preocupants, ja que les desigualtats en salut els afecten molt, i d’una manera molt destacada en qüestions relacionades amb la salut mental.

Si posem aquesta evidència al costat de la recerca en educació, que ens mostra sistemàticament que el nivell socioeconòmic dels pares és el principal predictor del rendiment acadèmic dels estudiants, obtenim una imatge més completa, i força crua, de les implicacions que tenen els elevats nivells de desigualtat del nostre país.

Els efectes de la classe social dels pares sobre la salut i el rendiment acadèmic són mecanismes clau per a la reproducció de les desigualtats, i mostren fins a quin punt la nostra societat està lluny d’oferir oportunitats iguals a tots els xiquets i xiquetes. Aquesta evidència és especialment sagnant, perquè fa referència a dos àmbits -la salut i l’educació- que en teoria estan coberts de manera universal i gratuïta pel nostre estat del benestar.

Certament, en aquests serveis públics (sobretot en l’educació) hi ha mecanismes de segregació entre escoles que reforcen les desigualtats. Això hauria de ser una prioritat. Però, més enllà de la qüestió de la segregació, que es pot afrontar amb les reformes institucionals adients, la recerca sobre desigualtats en salut i educació apunta a tota una sèrie de mecanismes de reproducció de les desigualtats que són molt més complexos d’abordar. Per què els fills de famílies de nivell socioeconòmic més baix tenen més mals resultats acadèmics i condicions de salut pitjors? Entre altres coses per la manca de suport a l’hora de fer els deures, perquè els pares no tenen temps o bé no tenen les eines necessàries. Per l’accés a les activitats extraescolars. Per les dificultats de relació entre família i escola. Per les xarxes informals. Pels hàbits de lectura i consum cultural. En el cas de la salut, destaquen els hàbits alimentaris, la supervisió en el seguiment dels tractaments, l’educació en salut o l’exercici físic, entre molts altres aspectes.

Tots els mecanismes informals de reproducció de les desigualtats de què parlàvem requereixen polítiques específiques. Les polítiques basades en l’evidència sobre el comportament humà, conegudes en anglès com a nudging, s’estan generalitzant en alguns països per afrontar els límits de la pura provisió del servei.

Les desigualtats socials, en definitiva, s’escolen per qualsevol escletxa de la vida i acaben generant obstacles i dificultats molt grans per als fills i filles de famílies de nivells socioeconòmics més baixos. Per això resulta sorprenent que un mecanisme molt bàsic per compensar -marginalment- les desigualtats d’oportunitats, com la imposició sobre les herències, hagi quedat proscrit del nostre debat públic. Gairebé s’ha convertit en un tabú. Hi hem arribat per una barreja de demagògia (l’impost sobre la mort), arguments deformats (la famosa doble imposició) i l’apel·lació interessada a valors àmpliament compartits, com la solidaritat intrafamiliar. Tots els impostos plantegen problemes d’implementació que cal afrontar, però no és gaire honest voler amagar el debat ideològic sobre l’impost sota arguments tècnics.

En tot cas, la qüestió de la reproducció de les desigualtats socials és molt complexa i l’impost de successions, per ell mateix, no la solucionarà. Però no hi ha dubte que una imposició sobre l’herència ben dissenyada podria ser un element important per permetre que els xiquets i xiquetes, al nostre país, tinguessin unes oportunitats una mica menys desiguals. Els fills i filles de famílies benestants hereten formació, benestar i salut. En canvi, els de famílies amb menys recursos s’enfronten a obstacles molt més grans en totes les etapes i tots els aspectes de la seva existència. No sembla tan forassenyat pensar que l’herència directa de béns i capital sigui gravada de manera raonable per contribuir a un punt de partida menys desigual i finançar les polítiques necessàries per compensar, tant com sigui possible, les desigualtats de partida.

stats