Bub-bub-bub

Aquest diumenge, el papa i la mama miraven un programa a la tele on parlaven d’animals que ja s’havien extingit. Primer va sortir un ocell que tenia un bec que semblava una roca, però no recordo el nom de l’espècie perquè el papa tota l’estona parlava de política en veu alta. Sempre diu que els “plumífers” són avorrits i que els millors animals són els peixos i els rèptils. Els mamífers no els pot jutjar perquè són “del nostre equip”, encara que n’hi hagi que no se’ns assemblen gens, com els ratpenats, les balenes o els ornitorrincs. Una vegada li vaig preguntar: “I els amfibis, què?” Els acabàvem d’estudiar a classe i per fi havia pogut saber on havia de classificar els gripaus, les salamandres i els tritons. El papa em va mirar amb cara seriosa, va inflar les galtes i va imitar una granota: “Raaac-raaac”. Vaig riure molt, però em va quedar el dubte de si els amfibis li agradaven o no, i durant unes setmanes sempre que podia li tornava a fer la pregunta i ell em responia amb la mateixa onomatopeia: “Raaac-raaac”. M’encanta la paraula onomatopeia, però no recordo si ens la van ensenyar a català o a castellà. A anglès segur que no: la senyoreta Jennings no està per a aquestes “ foolish things ”, que diria ella.

Al programa de tele de diumenge no hi va sortir cap amfibi. Després dels minuts que van dedicar a l’ocell el presentador va prometre que el proper animal del qual parlarien era ferotge i temible i que havia viscut en una zona remota d’Austràlia. El papa va deixar d’escalfar el cap a la mama amb les seves opinions sobre Pasqual Maragall i el 3%. Quan es va adonar que miràvem un programa d’animals, on acabava d’aparèixer un gos molt estrany, va intentar canviar de canal però li vaig demanar que no ho fes perquè havia de trobar tema per a la redacció que havia d’escriure sobre el cap de setmana i aquella bèstia podia ser una bona opció. La mama es va enfadar una mica: “¿No pots parlar de cap atra cosa que hàgim fet aquests dies? Ahir vem anar a la platja i vem dinar al xiringuito, te’n recordes?” Li vaig dir que era un tema avorrit perquè la majoria d’amics també devien haver anat a la platja -i potser al xiringuito-: segur que gairebé totes les redaccions anirien de sorra i d’aigua i de crema solar -amb sort, també de patates braves, de xipirons i de musclos a la marinera-. L’únic que se m’acudia que podia escriure una cosa diferent era l’Oriol, que segurament explicaria una de les aventures amb en Boira, el seu “meravellós” yorkshire terrier. Això últim no l’hi vaig explicar a la mama, perquè és molt amiga de la mama de l’Oriol i segur que li diria que he agafat mania al seu gosset. No és exactament així. El gos m’és igual, no té cap culpa de viure on viu: són ells que em fan ràbia, la casa enorme que tenen, la roba pija que porten i, sobretot, el seu optimisme, que encomanen per tot arreu on van.

L’animal extingit que sortia a la tele es deia llop marsupial i feia cara de ser intel·ligent. La veu en off en va explicar moltes coses: tots els llocs on havia viscut, de què s’alimentava i la velocitat a la qual era capaç de córrer gràcies a les musculades extremitats posteriors. El llop marsupial tenia mitja esquena clapada de ratlles negres, com si hi portés un tatuatge tribal que advertís els altres animals de la seva perillositat. Van aparèixer imatges de l’últim exemplar en captivitat. Eren en blanc i negre. 1933. La pobra bèstia havia mort en un zoo de Tasmània després d’un episodi meteorològic singular: durant el dia havia fet molta calor, però de nit la temperatura havia baixat per sota dels zero graus. El llop marsupial, que es deia Benjamin, havia agafat un refredat que li va fer pujar molt la febre i es va morir. Quan es va acabar el primer reportatge, el presentador va anunciar que a continuació ensenyarien imatges d’una família australiana que havia filmat recentment un animal estrany que havia saquejat els seus cubells d’escombraries. “¿Es podria tractar d’un llop marsupial, o aquest simpàtic matrimoni està intentant aixecar-nos la camisa? -va preguntar, somrient-. Tot això ho sabrem després d’uns minuts de publicitat”.

El papa va decidir que ja n’hi havia prou de tele i la va apagar. A sobre em va enviar a dormir perquè ja era massa tard. “Si no descanses, demà no hi haurà qui es llevi per anar a l’escola”, em va dir. Em vaig posar el pijama i em vaig rentar les dents. Estava tan enrabiat que vaig somiar moltes coses. Però no els hi explicaré, senyoreta, perquè no van passar de debò i, a més, vostè hi sortia.