24/06/2017

Cable negre

4 min
Cable negre

“Tenim uns veïns que no fa gaire s’han externalitzat la connexió telefònica i internet”.

Després d’aquestes paraules, la Laura aixeca la copa de cava rosat que té a la mà esquerra i proposa un altre brindis a l’home de barba retallada a consciència -sembla un arbust propietat d’un monarca absolut francès. Com es diu? Giacomo? Gianfranco? Gianluca? El seu nom no té cap importància. La Laura voldria explicar-li que, sovint, des de la finestra de la seva habitació es mira el cable negre i pensa que li agradaria retallar-ne un tros i fer-lo servir per lligar l’Alba al capçal del llit. L’època sadomasoquista va ser tan breu que la Laura ha arribat a pensar que és un invent de la seva ment recargolada.

L’home vol saber la velocitat d’internet a casa seva. Ella inventa una xifra. Ell respon amb un altre número, més alt, probablement inflat. És hora d’aixecar les copes i brindar en anglès, llengua en què conversen amb matusseria tots dos. Són en un palazzo bolonyès del segle XVIII ple de racons fotografiables. Quan s’acomiaden al cap d’uns quants minuts de conversa insulsa, la Laura fa un volt i surt al carrer a fumar, just a temps per veure la retirada del conseller de Cultura acompanyat d’un parell de guardaespatlles. Voldria que el cel fos negre com el cable dels veïns: estirar els braços, arrencar-ne un tros i utilitzar-lo per immobilitzar l’editor Gianmaria -o potser Giovanni, o Gianelli- als lavabos. Li abocaria la resta del cava rosat als cabells. Llavors li escopiria a la cara. Aquí s’acabaria tot: no creia que aquell xitxarel·lo li seguís el joc.

Més tard, quan està una mica perjudicada pel vi blanc, balla en una sala fosca acompanyada de l’Ester i en Joan Manuel, dos dels seus companys d’oficina. La majoria de convidats a la recepció han anat marxant. Els que queden sacsegen el cos, entorpits per l’excés d’alcohol. El director està satisfet de la feina i es mira els seus treballadors des de l’accés a l’habitació. En qualsevol moment tocarà el dos; quan, al cap d’uns minuts, una de les taules amb restes de canapès es plega per culpa d’un cos que s’hi ha repenjat amb massa vehemència, mitja dotzena de parells d’ulls busquen -plup-plup- la mirada censuradora del superior, però no la troben, perquè ha tornat a l’hotel. El DJ ha aturat la música uns segons. Un cambrer ha encès els llums per comprovar que no havia passat res gros. La festa podia continuar una estona més, fins que el servei hagués exhaurit les hores de contracte.

De tornada cap a Barcelona en avió, la Laura intenta llegir una novel·la negra, però l’avorreix: l’autor, nonagenari, fa una dècada que escriu variacions d’un mateix argument. Li sembla més atractiu estudiar el contrast entre la uniformitat del cel i la disseminació anàrquica dels núvols. Sent el brunzit monòton d’alguns companys d’oficina un parell de files enrere. No li ha tocat seure amb cap d’ells -és una sort.

A l’aeroport s’allunya tan aviat com pot de la petita comitiva catalana. Vol passar per casa i dutxar-se abans de tornar a l’oficina. Agafa un taxi. El conductor té sintonitzat un programa de flamenc. Quan l’home creu que li ha de donar conversa no li parla de música, sinó de política, perquè ha detectat de seguida que les seves visions eren antitètiques i li sembla una bona manera de demostrar-li que ell, al cap i a la fi, és l’amo del vehicle. A l’ambient hi sura una olor que és una barreja desagradable de masclisme i poca educació. El taxista sap que no mereix cap propina. La Laura remena el moneder per aplegar els seixanta-cinc cèntims que li fan falta per pagar la quantitat exacta i fotre el camp.

A casa es tanca al lavabo per dutxar-se. En surt al cap d’un quart d’hora, amb la tovallola embolicada, per anar a buscar roba neta a l’habitació. El primer que veu quan hi entra és una panerola -lluent i allargassada- al damunt del llit. És d’un marró clar que li recorda l’últim frankfurt que van menjar amb l’Alba fa molt de temps. En comptes d’esclafar-la va a buscar una revista al menjador i la convida a enfilar-s’hi. L’insecte l’obeeix, però està tan nerviós que arrenca una cursa cap al buit mentre la Laura, que s’adona que no serà a temps de llançar-lo per la finestra, deixa caure la revista a terra. La panerola se li enganxa a la tovallola. Ella expressa el fàstic que sent a crits mentre s’allibera de l’únic teixit que li recobria el cos. S’enfila al llit sense deixar d’exclamar-se. L’animal surt de l’amagatall tèxtil i es refugia rere l’armari. “Serà filla de puta!”

Aixeca la vista i veu que al balcó de la família xinesa del bloc del davant el pare de família se la mira després d’haver interromput el procés d’estendre la roba. La Laura surt corrents de l’habitació. Quan hi torna a entrar amb una altra tovallola embolicada i un pot d’esprai, primer ruixa l’insecte, i a continuació mira per la finestra. L’espia ha desaparegut. Fixant-se en la roba estesa d’aquells veïns s’adona que no hi tenen només samarretes, camises, pantalons i roba interior: en un extrem hi ha uns quants peixos penjats, assecant-se. La panerola agonitza damunt les rajoles mentre la Laura estudia els peixos amb una ganyota de repulsió, i d’allà desvia la vista cap al cable negre. A l’insecte li tremolen les potes. A ella tot el cos.

stats