04/06/2017

A l’abordatge

4 min
Lou Reed durant un concert a Hamburg l’any 2008 en què va tornar a interpretar Berlin en la seva integritat

Tenien el mapa de Barcelona estès al damunt de la taula, i l’única noia del grup, que es diu Mercè però porta el sobrenom de Pinky per culpa d’una mala passada que li va jugar el cava a primer de secundària, recorria amb el dit una vegada i una altra el mateix trajecte. Repetia la consigna “Jo ho veig factible”, afegint-hi “tios” de tant en tant i “Ho veieu, no?”, mirant-se’ls amb cara de voler picar-los una mica més, perquè feia dies que aquesta idea li rondava pel cap i ells l’hi tiraven per terra quan eren al parc, fumant una mica d’herba, i els hi explicava: en Quim i en Lloveras haurien de deixar que la seva imaginació “volés una mica més alt”, els recriminava, i quan els porros li havien fet efecte hi sumava unes paraules somioses, “fins als núvols”, acompanyant-les d’un gest que era un dit aixecat cap al cel. Ahir tots tres eren al pis d’en Quim perquè els seus pares havien sortit amb uns amics. Els porros i la cervesa havien tornat a córrer i la Pinky va exigir al seu amic que portés un mapa de la ciutat. Quan el va tenir estès al davant, obert, va comprovar que en aquella versió antiga de Barcelona el parc del Fòrum encara no existia, i tampoc estava indicada la platja des d’on havien de salpar: potser per això els va convèncer que l’aventura seria curta i fàcil però inoblidable. “Si hi anem seré la titi més feliç del món”, va dir, per forçar una resposta que l’acontentés, tot i que feia estona que en Quim i en Lloveras ja s’havien convençut que l’únic pla factible per aquell dissabte passava per obeir l’ocurrència de la Pinky. Li van dir que sí, que “vale”, que es colarien al Fòrum, mentre a l’habitació sonava Jammin’ de Bob Marley, un músic molt diferent del que pretenien anar a veure gratis, Lou Reed, però “igual de llegendari”, tema que havien discutit fins a l’extenuació durant aquells dies.

A la platja de Llevant encara hi ha algun banyista precoç mentre els tres amics inflen el matalàs que els ha de servir per navegar fins al recinte on se celebra el Primavera Sound 2006. Han d’anar fent torns perquè no tenen prou bufera. El piu de plàstic on col·loquen els llavis fa olor de saliva rància i marihuana. Els és igual: les manies passen a un segon pla perquè avui faran història colant-se al festival i estalviant-se una morterada d’euros que invertiran en cerveses mentre facin temps perquè aparegui Lou Reed, l’estrella impertèrrita, i canti Sweet Jane. Quan la Pinky es treu la samarreta i els pantalons i es queda en bikini, en Quim i en Lloveras se la miren amb el mateix desig impossible de satisfer, perquè tots dos saben que si tinguessin una relliscada amb la seva millor amiga el triangle perfecte de la seva amistat s’esmicolaria potser per sempre. Després d’entaforar la roba en una motxilla impermeable que la noia ha portat de casa els pares, fan un últim cop d’ull a la ciutat -nostàlgic, heroic- i entren a l’aigua sigil·losament, sense mullar-se els caps.

Avancen a un ritme lent, amb l’únic motor dels tres parells de cames, i mentre s’allunyen de la platja els meravella veure les gavines volant i els vaixells clavats a l’horitzó. A una distància difícil de calcular veuen l’enorme gofre fotovoltaic, meta del seu esforç.

Mitja hora després de començar el viatge, en Quim demana que facin una pausa tècnica. Tots tres comparteixen un porro envoltats d’aigua. “Som nàufrags de la societat”, diu en Lloveras amb la boca molt oberta i marcant les lletres finals de “som”, “nàufrags” i “societat”. La Pinky riu. Les seves rastes recollides formen una arquitectura molt més complexa que bona part dels edificis d’oficines i hotels escampats per la Vila Olímpica.

Mitja hora després de la primera mitja hora inicial un iot que s’acosta a tota velocitat des del Maresme els crida l’atenció. Els dos nois aixequen els braços i estan a punt de fer caure la motxilla que tenen col·locada al centre del matalàs. El iot passa de llarg. “Merda!”, exclama en Quim, i en Lloveras repeteix l’exclamació unes quantes vegades, com si fos l’eco d’una idea important.

Passen encara molts minuts abans no veuen el moll on buscaran una sortida de l’aigua. La música del festival fa estona que els arriba. És un estímul que els ha esperonat a activar els motors dels seus peus. També a cantar la tornada de Sweet Jane i una petita part de I’m waiting for the man. Mentre ho fan senten com els retornen aquelles mateixes paraules en un accent més genuí i tancat, potser britànic. La Pinky ha girat el cap i ha vist que dos nois i una noia -fotocòpies rosses i esblanqueïdes d’ells mateixos- han tingut la mateixa pensada de colar-se al Primavera des del mar. “Us imagineu que fossin pirates que ens volen abordar?”, diu. I en Lloveras contesta: “No són pirates, són germans, i tots junts lluitem a favor de la mateixa causa”. Llavors crida: “ Peace and love! ” A la tercera vegada que escup la consigna, el segon trio de navegants respon amb el missatge idèntic, acompanyant-lo d’un gest triomfal amb els braços. Els sis estan a punt de guanyar una batalla que no té nom i celebraran la victòria amb una cervesa fresca a les mans i banda sonora d’una altra època.

stats