Desitjos

L’any que comença aclarirà el rumb que prendran els mals auguris que ens ha portat el 2016. I tots i cadascun de nosaltres haurem d’assumir les nostres responsabilitats si no volem quedar atrapats per sempre per la dictadura de l’or i la insolència. I per l’arrogància dels que es creuen amb el dret de disposar de tots nosaltres.

Permeteu-me que ho digui expressant alguns desitjos que tots sumats farien un món més habitable: que es desterri la fantasia que tot és possible perquè només porta opressió; que la gent es miri als ulls; que la impotència i l’estupidesa dels homes la deixin de pagar les dones; que es pugui dormir en hotels on les cambreres tinguin salaris dignes; que tinguem ciutats on ningú hagi de viure a les fosques; que cap persona se senti obligada a donar explicacions sobre el seu origen o condició; que la política sigui capaç de posar límits al diner; que els pares no es creguin propietaris dels fills; que Trump es pinti el tupè de color negre; que no sacrifiquem la libido per la pulsió consumista; que ens escoltem els uns als altres; que la comunicació virtual no ens deixi sense el plaer de veure’ns i tocar-nos; que sempre tinguem present que tot podia haver sigut d’una altra manera; que no oblidem que la transparència absoluta és totalitària; que la intimitat de cadascú sigui realment inviolable; que els narcisismes incontrolats d’alguns no caiguin sobre tots nosaltres; que puguem morir abans de quedar-nos sense vida; que no oblidem que és en nom del bé que s’han comès les més grans crueltats; que els polítics mirin la gent a la cara; que la política recuperi la dignitat com a poder dels que no tenen poder; que la llei s’utilitzi com a garantia de la llibertat, no com a coartada per negar-la; que els catalans ens sentim lliures (Catalunya no ho sé, perquè no me l’han presentada mai); que no caiguem en la temptació de la innocència, i que no oblidem que el final feliç no existeix. Per demanar, que no quedi: que l’Espanyol guanyi la Lliga. Bon any a tots.