República

En una entrevista inèdita fins ara de Victoria Prego, Adolfo Suárez diu, mig tapant-se la boca: “La majoria de governs dels països estrangers em demanaven un referèndum sobre monarquia o república”. Era l’any 76, Suárez va fer enquestes i va veure que perdria. I no va convocar un referèndum que només podia tenir sentit per legitimar de manera aclaparadora el rei Joan Carles. Aquesta revelació ara és pura malenconia. Però tanmateix coincideix amb un moment en què el Parlament -en la sessió inaugural de la legislatura- ha viscut la màxima expressió de rebuig de la monarquia (o de reivindicació de la república, per dir-ho en positiu) des de la restauració de la democràcia. 95 diputats (sobre 350) no van aplaudir el rei o es van quedar fora de la sala.

Des de l’inici de la Transició, dues preguntes planen com una ombra. ¿Podem parlar de democràcia amb una monarquia instaurada pel dictador? ¿Podem parlar de democràcia sense haver sancionat els responsables dels crims del franquisme? Són preguntes que poques es vegades es fan en públic perquè es consideren impertinents i fora de temps. Amb el nou rei la monarquia ha optat per la discreció. I la qüestió republicana no forma part de les prioritats de ningú, hi ha massa problemes més urgents. Tanmateix, en el seu discurs de les Corts Felip VI es va posar manifestament al costat dels tres partits oficialistes -PP, PSOE i Ciutadans- validant la política del primer de judicialització de la qüestió sobiranista catalana i agraint als altres dos la generositat de fer president Rajoy. Dit d’una altra manera, el rei es va decantar pels que l’aplaudien i va marcar distàncies amb els altres. Rei de tots, però no tant. La fractura visualitzada a l’hemicicle no era artificial. La qüestió republicana no és a l’agenda ni política ni ciutadana, però comença a tenir visibilitat. I si el rei cau en la temptació d’inclinar-se cap a un costat en temes sensibles, a poc a poc aniran reapareixent les banderes tricolors.