06/05/2017

Progrés

2 min

En la presa de possessió com a rector de la UPF, Jaume Casals ha esbossat les condicions perquè la universitat pugui seguir en el camí de la millora sostenible.

En primer lloc, l’obligació d’intentar sortir de l’adolescència que a vegades sembla estructural en la vida pública. Hi ha una tendència a oblidar que una organització necessita objectius precisos i a instal·lar-se en posicions assumides acríticament, insensibles a la necessitat d’adaptar-se als canvis. Es tracta d’una forma de servitud voluntària molt estesa, fundada en l’hàbit, el clientelisme i la por, que han frenat històricament el canvi institucional i social.

En segon lloc, cal sensibilitat cap a l’esforç intel·lectual i les apostes a la llarga. Només buscant permanentment les preguntes adequades es poden trencar les inèrcies que ens aferren a la tradició, anticipar els problemes que corquen les institucions i dibuixar propostes per sortir d’aquest present continu en què estem atrapats.

En tercer lloc, s’ha de rejovenir el professorat, que traduït à l’àmbit polític i social vol dir afrontar el més greu dels problemes que tenim: la fractura generacional, un fre permanent en la construcció del futur. Els partits tradicionals que han governat Europa estan massa decantats cap a les generacions grans, en la mesura que la massa dels seus electors se situa en la franja dels més de cinquanta anys, amb tendència a pujar.

Jaume Casals apel·lava a Nietzsche per recordar els dos instints que han de poder compartir jou si es vol avançar: l’instint de coneixement i l’instint de vida (o de conservació si es prefereix). Pel coneixement, gosem, ens atrevim; per la vida, ponderem, assumim la consciència dels límits. En l’òptima combinació entre, d’una banda, la capacitat d’invenció (i de ficció) i la voluntat d’acció que en deriva, i, de l’altra, el sentit tràgic que ens fa prendre consciència de les rugositats de la realitat, hi ha la capacitat d’adaptació creativa, que ha fet avançar l’espècie i que en diem progrés.

stats