31/01/2017

Trump com a oportunitat

3 min

1. PODER. Trump fa por per la seva previsibilitat. Per la ràpida conversió dels missatges d’una campanya fundada en la viralització de les mentides en “fets alternatius” consagrats pel poder. Només es veritat allò que diu el que mana, i la premsa ha de callar, com va exigir el seu inefable cap de premsa.

Un cop Trump va arribar a la presidència, la gent d’ordre, començant pels mateixos dirigents republicans a qui ell havia humiliat, el va fer seu. Els conservadors de dretes i d’esquerres sempre busquen adaptar-se al que mana. Els seus arguments són coneguts: a) el pes de la púrpura: un cop instal·lat a la presidència, la frivolitat decaurà i s’imposaran la responsabilitat i la prudència; b) la victòria: les campanyes són per guanyar, no per governar; un cop assolit l’objectiu, gran part del que es va dir s’oblida; c) la solidesa del sistema institucional, que, amb els seus equilibris i contrapesos, limita i controla el poder del president i garanteix que no cometi excessos; d) el pes de la realitat: cal deixar que Trump s’esbravi, que calmi la set del seu electorat i, de mica en mica, anirà entrant en la lògica de les coses. Quatre arguments ben convencionals per justificar la carta de l’apaivagament. Quantes vegades aquesta actitud acomodatícia ha impedit veure el que venia a sobre i ha provocat enormes desastres?

Trump no és un polític, Trump és un home de poder que no coneix ni vol conèixer els límits del poder. Des d’El llibre de Job sabem que el que caracteritza el poder és l’arbitrarietat. Les institucions democràtiques tenen precisament la funció de posar límits i impedir l’arbitrarietat. Però Trump està decidit a canviar els protocols de les institucions per adaptar-los a la voluntat capriciosa del que mana. I al que s’hi resisteixi en nom de la llei i dels principis constitucionals, se l’envia a casa. L’arrencada de Trump no facilita el discurs dels defensors del que mana, dels que diuen que mai passa res i que tot s’arreglarà per si sol. I de moment ha provocat una important reacció a l’interior i a l’exterior dels Estats Units.

2. RESISTIR. La resistència a Trump s’estén com a consigna. I la por que es forgi al seu entorn (i al de Putin) una internacional de la insolència és gran. No sabem quant durarà aquest rebuig. Vivim uns temps en què es produeixen sovint reaccions d’indignació més morals que polítiques que s’evaporen fàcilment. Però aquest cop la resistència a Trump ofereix una oportunitat, a Amèrica però també en una Europa en plena confusió i en una esquerra que no troba el rumb. Tanmateix, si l’actitud d’uns i altres és no molestar, com veiem a Espanya amb el govern i amb el PSOE, no hi ha res a fer.

Per a Europa plantar cara a Trump voldria dir recuperar els valors perduts, no deixar-se arrossegar per l’agenda de l’extrema dreta (com fan liberals, conservadors i socialdemòcrates) i fer virtut de la tensió d’una societat de llibertats. Per a l’esquerra podria ser l’oportunitat de refer un discurs portador d’expectatives i de teixir les aliances que li donessin capacitat d’intervenció continental. En tot cas, si Trump s’imposa, Europa explota. Raó suficient per abandonar la deixadesa ideològica i l’autocomplaença burocràtica que la domina. A França, totes les primàries s’han carregat els candidats amb més suport institucional dins de cada partit. Alguna cosa vol dir.

Tanmateix, la resistència anti-Trump serà pura escuma si no assumeix alguns criteris bàsics: a) afrontar la qüestió incòmoda: què s’ha fet malament perquè sorgeixin fenòmens com Trump o l’extrema dreta europea; b) no demonitzar el seu electorat, ciutadans espantats i desconcertats, que en altres moments han votat els partits que ara els miren malament; c) no assumir l’agenda i els valors de l’extrema dreta, pensant que així se salvarà un escull electoral; d) afrontar la fractura generacional, el principal problema d’Europa, i això no es pot fer des d’una política sense ànima ni expectatives; e) dignificar la política: retornant-li la paraula i fent-la exigent contra els que no li reconeixen la necessitat de posar límits; i f) no excloure a ningú, tenir propostes també per als electors que han fugit cap a l’extrema dreta. Trump és la culminació del període nihilista (tot és possible) que va seguir a la Guerra Freda. I si no es reacciona, el destí natural del nihil isme és totalitari.

stats