15/08/2015

Els EUA, l’obstacle al mig del camí

4 min
Els EUA, l’obstacle al mig del camí

La tercera Conferència Internacional sobre Finançament per al Desenvolupament (ICFD, per les seves sigles en anglès) va tenir lloc a mitjans de juliol a Addis Abeba, la capital d’Etiòpia. La conferència es va celebrar en un moment en què els països en vies de desenvolupament i els mercats emergents han demostrat que poden absorbir grans quantitats de diners d’una manera productiva. Sens dubte, les actuacions que aquests països estan duent a terme són realment immenses: invertir en infraestructures (carreteres, xarxes d’electricitat, ports, etc.), construir ciutats que un dia allotjaran milers de milions d’habitants i evolucionar cap a una economia verda.

Alhora, no falten diners per invertir en projectes productius. Fa uns anys el president de la Reserva Federal dels Estats Units, Ben Bernanke, parlava d’una saturació de l’estalvi a escala global. I, tot i així, els projectes d’inversió amb una alta rendibilitat social patien una important escassetat de fons per finançar-se. Avui la situació segueix sent la mateixa. El problema, aleshores i ara, és que els mercats financers de tot el món, en comptes d’actuar com a intermediaris d’una manera efectiva, assignen malament el capital i creen situacions de risc financer.

I encara hi ha una altra ironia. La majoria de projectes d’inversió que necessiten les potències emergents són a llarg termini, igual que la majoria d’estalvis disponibles (bilions en comptes de jubilació, plans de pensions i fons sobirans), però els mercats financers s’interposen entre ells.

En els 13 anys que han passat des de la primera ICFD, l’any 2002 a Monterrey, han canviat moltes coses. Llavors el G-7 decidia les polítiques econòmiques globals; actualment la Xina és l’economia més important del món (en termes de paritat del poder adquisitiu), amb un nivell d’estalvis un 50% superior al dels EUA. L’any 2002 les institucions financeres occidentals eren considerades veritables prestidigitadores a l’hora de gestionar el risc i assignar el capital; avui ha quedat demostrat que només són mags de la manipulació de mercats i altres pràctiques enganyoses.

Fa temps que han quedat enrere les reivindicacions perquè els països rics donin almenys el 0,7% del PIB per a ajuda al desenvolupament. Un cert nombre de països del nord d’Europa (Dinamarca, Luxemburg, Noruega i el Regne Unit, malgrat les seves polítiques d’austeritat) van complir el seu compromís el 2014. Però els Estats Units, que l’any passat només hi van aportar el 0,19% del seu PIB, encara estan molt, molt enrere.

En l’actualitat el missatge dels països en desenvolupament i els mercats emergents cap als Estats Units i altres països desenvolupats és: si no compliu les vostres promeses, almenys aparteu-vos i deixeu-nos crear el nostre propi marc de treball i desenvolupar un sistema econòmic que també serveixi per als pobres. No és estrany que les actuals potències hegemòniques, amb els EUA al capdavant, estiguin fent tot el possible per boicotejar aquests esforços. Quan la Xina va proposar la creació del Banc Asiàtic d’Inversió i Infraestructures amb l’objectiu de reinvertir part de l’excés d’estalvis globals en projectes que requereixen un finançament urgent, els EUA van intentar torpedinar la iniciativa; en aquell cas el govern d’Obama va patir una derrota dolorosa (i força vergonyosa).

Els Estats Units també intenten bloquejar l’establiment d’un nou marc legal internacional sobre el deute i les finances. Si, per exemple, els mercats de bons funcionen bé en un futur, caldria trobar una manera ordenada i adequada per resoldre els casos d’insolvència sobirana. Avui dia, però, no existeix cap sistema per a aquests casos. Ucraïna, Grècia i l’Argentina són exemples del fracàs dels acords internacionals existents. La immensa majoria de països ja han reclamat la creació d’un marc de treball per a la reestructuració del deute sobirà. I els EUA segueixen sent l’obstacle principal per aconseguir-ho.

La inversió privada també és important, però les noves disposicions sobre inversió incloses en els acords comercials que l’administració Obama negocia a banda i banda del Pacífic i l’Atlàntic impliquen que, en qualsevol inversió directa estrangera, es reduirà l’autoritat dels governs a l’hora de regular qüestions mediambientals, sanitàries, laborals i fins i tot econòmiques.

La posició dels Estats Units sobre el tema més debatut a Addis Abeba va ser particularment decebedora. A mesura que els països i mercats emergents s’obren a acollir multinacionals, cada vegada és més important que puguin fixar una sèrie d’impostos per a aquests gegants corporatius en funció dels beneficis que obtinguin dins de les seves fronteres. Empreses com Apple, Google i General Electric han demostrat que són més enginyoses evadint impostos que no innovant en la creació de nous productes.

Vaig formar part de la Comissió Independent per a la Reforma Internacional de la Fiscalitat Corporativa (ICRICT, per les seves sigles en anglès), una comissió internacional que analitza diverses propostes de reforma de l’actual sistema fiscal. En un informe presentat a la ICFD s’afirmava de manera unànime que l’actual sistema està trencat i que un parell de modificacions no servirien per arreglar-lo.

Els Estats Units i altres països rics han estat pressionant perquè s’apliquin canvis molt més discrets proposats per l’OCDE, el club dels països desenvolupats. En altres paraules, els països d’on vénen els defraudadors i evasors fiscals políticament poderosos se suposa que són els que han de dissenyar un sistema per reduir l’evasió fiscal. La ICRICT explica per què les reformes de l’OCDE són simplement canvis menors, inadequats per a un sistema ple de mancances.

Els països en desenvolupament i els mercats emergents, liderats per l’Índia, van defensar que el fòrum de debat més indicat per discutir qüestions globals com aquestes és un grup de les Nacions Unides que ja existeix: el Comitè d’Experts sobre Cooperació Internacional en Qüestions de Tributació, que hauria de rebre més finançament i elevar la seva autoritat. Evidentment, els EUA s’hi van oposar: volien mantenir les coses tal com estaven, amb una governança global dels països avançats i feta per als països avançats.

Les noves realitats geopolítiques exigeixen noves formes de governança global, que donin més veu i presència als països i potències emergents. Els EUA es van imposar a Addis Abeba, però van demostrar que estan al costat equivocat de la història.

Copyright Project Syndicate

stats