Opinió 04/06/2016

‘La Venus de les pells’ i la complexitat dels problemes

La veritat és que aquesta obra és una prova de foc per als actors ja que requereix una gran varietat de matisos que la fa molt complicada per a ells però alhora molt rica per als espectadors. I la van superar, i amb nota

i
Marc Ballestà
3 min

La veritat és que aquesta Temporada de Teatre d’Andorra està sent una molt grata sorpresa. Ja he anat comentant en algun dels meus escrits algunes de les obres representades i avui ho torno a fer per referir-me a l’obra que es va representar el passat dijous, ‘La Venus de les pells’. Vaig anar a veure-la sense saber massa què em trobaria. Potser és una mica arriscat fer-ho així, però d’aquesta manera la capacitat per sorprendre’m i evitar condicionants és molt major.

I en aquest cas va ser així, l’obra, una adaptació de la de Leopold von Sacher-Masoch i que dóna nom a l’origen de la paraula “masoquisme” narra per boca d’un suposat director de teatre dels nostres dies i una actriu que està passant el càsting, la relació d’amor entre Severin i Wanda a l’Àustria dels anys 1870. La veritat és que aquesta obra és una prova de foc per als actors ja que requereix una gran varietat de matisos que la fa molt complicada per a ells però alhora molt rica per als espectadors. I la van superar, i amb nota. La seva interpretació t’atrapa, et sacseja i sobretot et deixa aquella sensació a l’estómac que darrera l’obra hi ha més del que es veu en el primer moment.

I és així, en un moment de l’obra es fa una reflexió molt interessant. Ell, representant a Severin, explica obrint el seu cor, com de jove va ser fuetejat, humiliat i dominat per la seva tieta, però que va ser el que el va portar a entendre la seva concepció de l’amor i el desig. Ella, la protagonista, li dóna la rèplica dient: “O sigui que l’obra va sobre el maltractament infantil no?”. I ell esclata en còlera, criticant que se’n faci una lectura tant superficial i banal, que es busqui només la simplicitat de l’obvi i no es busqui l’anàlisi profunda. Que és relativitzi la complexitat de les coses buscant només l’explicació més simple.

Aquesta situació em va fer pensar en el tema dels refugiats a Europa. Hores abans de la representació teatral havia assistit a la trobada que van fer membres de l’ONG Proactiva Open-Arms explicant la seva experiència a Lesbos. Aquests herois, entre els quals una doctora del nostre país, ens van narrar el drama que es van trobar en anar a ajudar els refugiats que arribaven en condicions molt precàries a l’illa grega, en busca d’una oportunitat no de viure millor, sinó només de viure. I que malauradament molts no arriben a tenir-la ja que moren en l’intent.

Per una part cal ser contundent i crític amb l’actuació dels països de la UE en la resposta, tracte i ajuda donats a aquesta gent. Fet que per acció o omissió et fa plantejar els valors sobre els quals es fomenta “l’alta política” en aquestes institucions. Però no ens podem quedar només aquí, el que seria l’anàlisi fàcil i simple, cal també, i com s’apuntava en la reflexió de l’obra, no relativitzar la complexitat del problema. Cal veure que aquesta és molt alta ja que no s’ha de proveir una ajuda puntual a un determinat grup de gent, sinó que cal donar una resposta global i de llarg termini a un nombre de desplaçats no vist des de la Segona Guerra Mundial i que continua creixent. A part, cal trobar la manera de solventar el problema a la seva font, Síria, en una zona on els interessos geopolítics ho fa molt complex.

Com llegia fa poc en una columna del Carles Capdevila, el món és complex en els problemes i, per tant, també en les solucions. No ens quedem només en les solucions simples a problemes que són molt complexos, no només en el cas dels refugiats, sinó en molts dels reptes que tenim avui dia com a societat.

stats