Il·luminacions

'Gelatina dura': nom sorprenent, nom d’un impossible. Nom d’una exposició que podeu veure al Macba, i que ens parla del que van ser els nostres somnis impossibles dels anys vuitanta, tan tendres, tan fràgils, endurits ara pel temps, ja rígids, peces de museu. Els desitjos que feia créixer una democràcia acabada d’estrenar, unes immenses ganes de refer-ho tot, de treure’ns de sobre tota la misèria física i moral, tota la tristesa a què el franquisme ens va condemnar llargament. Una època d’una alegria desbordant, començada als darrers setanta, quan per fi es respirava un bri de llibertat, de creativitat desbocada, després de tants anys de foscor.

Vista ara, gairebé quaranta anys més tard, l’exposició m’ha impressionat, m’ha retornat l’esperit d’aquell moment, quan, efectivament, tot semblava possible. Ara que tenim una mirada tan negativa sobre la Transició, o, més ben dit, sobre allò que n’ha sobreviscut en l’imaginari col·lectiu, crec que seria molt convenient que les noves generacions veiessin l’altra cara de tot plegat, l’efervescència, la gosadia, allò que es coïa ben lluny del poder, dels Parlaments i dels polítics. Allò que passava a la Rambla de Barcelona, al Raval, al Saló Diana, al Zeleste, en centenars de bars de barri, en revistes alternatives, els Jueves, els Ajoblanco, tantes altres, que van sorgir com una florida de primavera. Flors efímeres, amb pretensions de flors del mal, corrosives, iròniques, burletes. Caricaturesques, amb voluntat de no deixar pedra sobre pedra de tota la faramalla anterior, de les cerimònies buides, dels valors hipòcrites i repressors amb què es repartien condemnes a tort i a dret, de l’encarcarament d’una societat franquista podrida fins a l’arrel.

Com va ser possible, aquella creativitat desfermada, provocadora, total? I per què després n’hem perdut el rastre, fins que ara el Macba ens la retorna? Em sembla endevinar-ne les raons. A meitat dels setanta es va produir un buit de poder i de legitimitat: els grisos seguien apallissant i la censura prohibint, evidentment, però ja no era sinó un decorat polsós, a punt d’esmicolar-se. I alhora, el nou sistema encara no existia: els primers Parlaments democràtics van ser com una festa, un bullir de noms il·lustres que s’havien guanyat l’admiració i el respecte de molta gent per la seva lluita durant la guerra o els anys de dictadura. Era magnífic assistir a la construcció de les institucions democràtiques, garantia de les llibertats i la pau; però, de fet, el nou règim, per dir-ho així, encara no es manifestava. La nova societat estructurada, definida, destinada a mitjà termini a nous encarcaraments, a noves regles estrictes, s’estava gestant, però no era un fet, no pesava, no havia marcat els límits. Es va produir, doncs, un moment de llibertat pura, en què la utopia era a l’abast, en què el joc estava en mans dels alternatius, dels artistes, dels transgressors. Una explosió de llibertat sexual, política, artística, personal i imaginativa que encara no ha estat superada.

Per fundar un nou ordre calia primer enterrar les restes de l’anterior. En altres circumstàncies potser s’hauria fet amb judicis i condemnes, si s’hagués girat la truita, per dir-ho col·loquialment. Però la truita no s’havia girat, tot just s’havia desfet una mica, prou per poder expressar els canvis en un llenguatge nou, dur, però divertit i sarcàstic, amarat d’anarquisme, destructor més que constructor. Veient els dibuixos, els poemes, els còmics, les peces d’aquesta exposició, queda clara la necessitat que va sorgir d’enterrar el passat, d’escarnir-lo fins a fer-ne engrunes. Pot ser que, ara, algú no entengui aquest llenguatge, o el trobi de mal gust, histriònic o fins i tot escatològic. Penso que s’ha d’entendre com a premissa indispensable per poder començar de nou, que va ser com un vent que ens va ajudar a treure’ns dels cervells les ombres que hi havia deixat l’etapa anterior.

Després? Després tot va tornar a l’ordre, un ordre nou, d’acord, incomparablement millor, es digui el que es digui quaranta anys més tard. Però el temps del descontrol havia passat; els qui van construir la nova societat catalana no van ser ni els anarquistes, ni els artistes, ni els marginals. Van ser, com sempre, la gent d’ordre, que inclou els partits polítics que van sorgir o sobreviure i van arribar a les institucions. Van fer la seva feina, amb més bona o més mala fortuna. I aquella alegria creativa va quedar enrere: havia cremat com un foc d’encenalls, però res ja no seria igual. Havia fet la seva feina fent fum, com ens deia en Sisa, de les tristors i d’un munt de coses desgraciades que volíem oblidar.

Molts d’aquells creadors van morir joves: les transgressions es paguen cares, d’una manera o d’una altra; molts van traspassar personalment els límits, i van desaparèixer prematurament. Moltes d’aquelles creacions es van perdre, n’han quedat fragments dispersos gràcies a l’esforç d’algunes persones, com Genís Cano i David Castillo, entre d’altres. Ara la Teresa Grandas, comissària de l’exposició, ha fet una gran feina per retrobar el conjunt, per retornar-nos aquest tros del passat col·lectiu que és tota una lliçó. En la calma de la nit, a vegades hi ha llampecs; no duren gaire. Però cal aprofitar-ne la llum, perquè ens permeten visions noves, diferents, il·luminacions indispensables per esborrar fantasmes i descobrir camins nous, encara inèdits.