08/06/2017

Progrés tecnològic: alliberament o amenaça?

4 min

El debat sobre la robòtica s’accelera: cada dia és més a prop, pel que diuen els experts, la substitució d’una part important del treball humà pel treball robòtic, i no només en feines totalment mecàniques sinó també en algunes que requereixen capacitats molt desenvolupades. Davant d’aquesta perspectiva, la primera reacció és d’angoixa: ¿s’eliminaran encara més llocs de treball ocupats ara per persones? ¿Aquest nou canvi significarà la condemna a la marginalitat de bona part de la població treballadora? I, si és així, ¿de què viurem?

La incertesa i l’angoixa són les reaccions que, cada vegada més, ens susciten els avenços tècnics i tecnològics. ¿És possible trasplantar òrgans vitals? ¿Una dona pot gestar la criatura d’una altra? ¿Podrem volar aviat amb el nostre cotxe? ¿Viurem 200 anys? Totes aquestes notícies -algunes ja responen a realitats actuals i d’altres a possibilitats potser molt properes- ens haurien d’omplir d’alegria. Alegria perquè, d’una banda, amplien les possibilitats humanes, els límits de la llibertat de cadascú, prometen més vida i més opcions; de l’altra, perquè ens alliberen d’un tipus de treball feixuc. Quin ha estat el somni dels humans durant mil·lennis sinó, precisament, alliberar-se de les tasques més dures, que consumeixen les vides sense oferir la possibilitat de viure-les en tota la seva possible esplendor?

En el moment actual aquest tipus de notícies no ens omplen d’alegria sinó de pors davant un futur incert, fins al punt que, aparentment, els avenços científics estan apareixent com una amenaça per a la humanitat mateixa. Per quina raó? Doncs perquè cada progrés implica la desgràcia d’algú. Els robots poden portar a la misèria molta gent, els trasplantaments han donat lloc al tràfic d’òrgans de les persones més desvalgudes, la gestació subrogada s’està convertint en una forma d’explotació iniqua de les dones més humils. I encara no hem descobert quins desastres ens portaran els cotxes voladors o l’allargament de la vida, però segur que algú rebrà, i molt, amb aquests nous escenaris vitals. La llista dels perills derivats del progrés científic és inacabable: contaminació mortífera a les ciutats, medicaments que cronifiquen les malalties per assegurar els guanys farmacèutics, herbicides i pesticides letals, i m’aturo, ja que ser conscients de tot això ens pot arribar a paralitzar.

Tot i així, no volem que el progrés tecnològic s’aturi. D’una manera més o menys imprecisa sabem que aquest no és el problema; el problema no resideix en uns avenços que ens faciliten la vida sinó en la manera com s’utilitzen per augmentar el poder i els recursos d’unes quantes persones o uns quants grups, en detriment de la majoria. Com sempre, acabem mirant el dit que assenyala la lluna, no la lluna mateixa: el problema en aquest moment és la gestió dels recursos, la privatització dels grans descobriments fruit de la feina col·lectiva de moltes persones, que, en lloc de beneficiar a tothom, acaben en mans de gent sense escrúpols disposada a fer el que sigui per continuar gaudint de grans beneficis.

Si en lloc de seguir repetint que els robots ens deixaran a l’atur raonéssim amb sentit comú, de seguida veuríem unes quantes coses. Per exemple, que haver aconseguit que les màquines ens facin les feines més pesades implica que pot augmentar la productivitat a un cost menor, i, per tant, que molts productes poden ser molt més barats i estar a l’abast de tothom. Com es pot fer? El mercat ho pot fer sol? No és gens evident, sabem molt bé com actuen els monopolis i oligopolis; de manera que el que cal és que aquests avenços no estiguin en mans privades, o que estiguin sotmesos a uns controls que impedeixin capitalitzar tots els beneficis econòmics que poden reportar. En lloc de concentrar la riquesa, un procés que correspon als mecanismes que ara estan instal·lats i rutllen sols, el que cal fer és compartir-la, sigui en forma monetària, sigui en forma d’abaratiment dels productes o de gratuïtat. Compartir ha de ser la gran paraula del futur: compartir la feina, compartir els recursos, compartir les oportunitats. Altrament ens allunyem del propòsit d’igualtat repetidament inscrit en les Constitucions democràtiques des de fa segles.

Crec que, davant el procés de canvi tecnològic cada vegada més ràpid, hem de deixar de tenir por i ens hem de concentrar en els canvis polítics. No em refereixo a canviar els partits, sinó a construir una societat organitzada de manera que pugui impedir que els avenços aconseguits gràcies a l’esforç i el talent humà es converteixin finalment en una mena de maledicció creadora d’uns conflictes que contrapesen i anorreen els beneficis del progrés. Què ens obliga a obtenir els recursos a canvi de treball? Per què no ens imaginem altres maneres, com, de fet, ja està passant amb l’accés a la informació, ara gairebé a l’abast de tothom de manera gratuïta?

Queda el dubte: quan els robots ens facin gran part de la feina, ¿què farem les persones? Fins i tot si aconseguíssim superar aquest afany d’acumular riqueses, que correspon a una etapa humana encara molt influenciada pels llargs segles de carència, ¿en què consistirà la vida, si no cal imaginar-la treballant?

Doncs bé, aquesta qüestió no ens hauria de preocupar gens. Si s’aconsegueix deslligar la feina de l’obtenció de recursos per viure, comença una etapa extraordinària per als humans: la que permet desenvolupar la creativitat de tothom, amb totes les possibilitats obertes. Una vida extraordinària que cal començar a inventar.

stats