Superar el capitalisme, però com?

SociòlogaProbablement les conseqüències polítiques i socials de la crisi europea són més greus i profundes que les econòmiques. I de fet és lògic, tenint en compte que la crisi prové essencialment d’un desequilibri entre les forces socials. S’han trencat els equilibris assolits a partir del 1945 entre classes dominants, mitjanes i populars. Les conseqüències són devastadores.

Quin panorama tenim ara? Un munt de creences i referències ensorrades. Primera: l’optimisme del progrés, la confiança en la possibilitat de millora general de les condicions de vida, el ciment més fort per a una societat. Desaparegut. Segona: la confiança en la democràcia i en els partits polítics; pressionats pel gran capital, s’han mostrat individualment corruptibles i col·lectivament subornables. El viratge a la dreta de la socialdemocràcia -el Labour, el PSOE, el PS francès, entre altres- n’és una prova irrefutable. Per a qui tingui dubtes, llegiu El establishment, d’O. Jones, que explica molt bé el cas anglès. Tercera: del gran patrimoni cultural de l’esquerra -teories, institucions, transformacions reals, sacrificis mil- gairebé no en queda res. Quarta: la confiança en la Unió Europea, que està destruint el seu propi projecte d’unitat, progrés i civilització. Qualsevol dia morirà entre la indiferència general.

Una nova generació sorgeix a Europa, intentant construir damunt tantes runes; ho fa sortint al carrer amb les mans nues, ni eslògans polítics ni models. Sap que cal superar el capitalisme, però com? ¿Deixant de consumir, muntant una societat paral·lela, autònoma, que respongui a la globalització des de la proximitat? ¿Creant nous partits polítics per canviar el vell sistema des de dins? Intents, molts. Respostes concloents? És massa d’hora. La voracitat de l’adversari, però, exigeix rapidesa, abans que el desequilibri de forces posi en perill la mateixa humanitat.