03/06/2016

Construir una nació

4 min

Per fi arriba al gran públic el debat relatiu a les bases socials i culturals d’una futura Catalunya independent: quina política lingüística hauria de seguir, quin disseny institucional hauria de tenir. De moment s’han encetat dos aspectes cabdals. El debat sobre aquestes primeres propostes em sembla fonamental; el que mostra clarament el moviment independentista és que a Catalunya hi ha una vitalitat i una voluntat d’innovació i de canvi que ara topen amb un primer obstacle: les limitacions que imposen els governs espanyols. Només si hi ha capacitat per construir un projecte potent que pugui satisfer una àmplia majoria n’hi haurà també per lliurar les moltes batalles que anuncia el desig d’independència.

Encara cal, però, encetar noves dimensions, i ara és el moment de parlar-ne. Ara és el temps de fer aquest projecte, que si no és atractiu no arribarà enlloc. Hi ha una dimensió que pot semblar secundària, però que al meu entendre és cabdal, quan ens preguntem què és una nació i com es construeix. Perquè una nació no existeix per si sola, no hi ha un mapa que les dibuixi des del primer dia del món. Una nació és sempre fruit d’una construcció col·lectiva, de la capacitat de resoldre relativament bé els conflictes interns i presentar-se al món amb una identitat pròpia, amb un conjunt de punts de referència que la singularitzin. Es tracta d’unes característiques que, evidentment, no es donen per si soles, que són producte de la història però també de com cada generació tracta el seu patrimoni social i cultural, l’enforteix o el dilapida.

Sempre m’ha sorprès la capacitat de França de construir-se com a nació, i crec que, en alguns aspectes, l’hauríem de prendre com a model. No en tots, esclar. Vista des de Catalunya, la voluntat unificadora jacobina ha estat la causa de la pèrdua de diverses llengües i cultures, vives encara fa pocs anys en diverses contrades del país. Unes llengües que van ser exterminades gairebé manu militari per una escola implacable. ¿Quan serem conscients de tot el que perdem quan desapareix una llengua, o una espècie animal, o un bosc? ¿Quan entendrem que la destrucció és sempre un empobriment, mai un progrés? La centralització és una manera de matar la diversitat, d’enfortir les jerarquies; és, en aquest sentit, una actitud antidemocràtica, per més que la Revolució Francesa tractés d’afirmar el contrari.

És una actitud, doncs, no gens envejable ni modèlica, en alguns aspectes. Però, en canvi, en algun altre aspecte hauríem d’aprendre de França: la capacitat de crear memòria col·lectiva, de mitificar els fets del passat fins a convertir-los en fites, en punts de referència propis i aliens. En moltes dimensions, fins i tot en aquelles que poden semblar poc transcendents. Passejar pels carrers de París implica trobar contínuament referències a una història densa, compartida. Petites plaques que ens recorden tants joves que l’agost del 44 van recuperar la ciutat ocupada i van ser abatuts; referències a les famílies que van bastir els palauets; làpides a les escoles on anaven les criatures jueves dutes als camps de concentració. Les parets ens parlen, ens descriuen els moments passats; també els monuments ens parlen de la història: Danton presidint una plaça al costat del convent de Les Cordeliers, on es reunien els revolucionaris, i de la casa on Marat va ser assassinat, molt a prop de la que va habitar Comte més tard. I al costat del cafè on debatien els enciclopedistes, sota els retrats dels quals encara podeu dinar. El pensament, la revolució, la vida col·lectiva, segueixen presents, formant part de la quotidianitat, a l’abast de passants i turistes, transmetent-nos el respecte pel passat amb una combinació de sensibilitat, intel·ligència i coratge que suscita la nostra admiració.

Però no tot són plaques i monuments. Hi ha una feina més de fons, constant, intensa, ben feta, per crear i mantenir una cultura comuna. En posaré un exemple: Apollinaire ni tan sols era francès d’origen; cent anys després de la seva mort, especialistes de la seva obra es reuneixen regularment, aprofundeixen en l’estudi dels seus poemes, a vegades en parlen a la televisió. I així amb tants artistes; la llista és inacabable. França ha tingut l’encert de mitificar el seu patrimoni cultural i de sumar-hi l’obra de persones creadores que venien d’arreu per convertir-les en referències nacionals. A partir d’una política que suposa esforç, esclar, i entre altres coses inversió econòmica, com la de donar aixopluc a creadors estrangers i dedicar recursos al conreu del pensament i les arts.

A Catalunya la mitificació és més difícil perquè el nostre passat gloriós queda molt lluny en el temps: Jaume I, Muntaner, Joanot Martorell, Ramon Llull no són referències fàcils per construir una nació moderna, hi estic d’acord. Però, sobretot, no hem après a valorar les nostres coses; els carrers diuen ben poc del que ha passat, els noms il·lustres ho són quan se’ls valora fora. Els creadors desapareixen en la indiferència; algú, amb voluntarisme, en fa una biografia, si hi ha sort. Les nostres referències comunes són de caràcter popular: els castells, les patums, les festes populars, herència magnífica del passat. Però cal anar més lluny; construir una nació implica valorar la pròpia història i creativitat per mostrar que segueixen transmetent emoció, coneixement i plaer a l’altura del que han fet altres pobles. I això requereix una actitud, una mentalitat i una política que fins ara no hem tingut i que caldria començar a bastir.

stats