Dues esquerres irreconciliables

La proposta de Compromís, ahir mateix, d’un govern “plural i de canvi” juntament amb el PSOE i Podem va durar poques hores. Uns polítics incapaços? Des del meu punt de vista és molt més complicat. De París estant, l’episodi em va recordar una frase de Manuel Valls de fa pocs dies: “Hi ha dues esquerres irreconciliables”. Ho deia referint-se a Nuit Debout, el moviment de protesta que a poc a poc s’escampa per les ciutats. Si alguna virtut té Valls és que parla clar, sense gaires tacticismes. Té raó: el Partit Socialista representa una opció totalment diferent de la que apunta la gent que discuteix a la plaça de la República i en moltes altres places franceses. Una desavinença previsible, que no és sinó una altra versió d’això que estem vivint a Espanya: l’impossible acord entre dues esquerres.

La plaça de la República és ara una síntesi de les contradiccions i dificultats de França, i fins i tot de bona part d’Europa. D’una banda, milers d’espelmes humils, improvisades, al peu de l’estàtua central, acompanyades de noms, de frases de rebuig, recorden els atemptats de Charlie Hebdo i del novembre passat, l’horror d’aquest terrorisme que pot esclatar en qualsevol moment i en qualsevol lloc, que fa la vida més incerta, més dependent d’un atzar incontrolable. Les espelmes es renoven, ningú no vol oblidar. Però més enllà de l’estàtua, omplint tota la plaça, una multitud més o menys densa segons el moment del dia o de la nit discuteix sense treva, munta paradetes, escriu consignes, organitza emissores i assemblees. Joves i no tan joves, marginats i bobos -l’abreviatura de moda de “ bourgeois-bohémien ”-, homes i dones, blancs, negres, grocs i de totes les combinacions possibles. Un panorama semblant al que es va viure a Barcelona amb el 15-M, però més divers, més acolorit també: un grup que s’explica sobre Mali, un altre sobre els refugiats sirians, més enllà sobre la situació del Brasil. I un arbre ja llueix el cartell: “Atenció, no ho trepitgeu, ja hem plantat la collita! Dret a sembrar per a tothom!”

Partint de la protesta contra la nova llei de treball presentada pel govern, que segueix la línia -encara que molt menys durament- de la reforma laboral espanyola, les reivindicacions es multipliquen, el malestar pren la paraula. “N’estem farts!” és la frase més present. Damunt d’aquest cansament, però, cal bastir alguna cosa nova, reinventar la societat, les relacions, el demà. Tot és encara molt general, molt teòric, i està buscant la confluència d’utopies nascudes a l’escalf de lluites diverses: la igualtat entre homes i dones, la conservació de la natura, l’aprofundiment de la democràcia, la desigualtat creixent, l’anarquisme. La irresistible necessitat de tornar a sentir-se part d’una societat en marxa, d’un grup que viu en comú, que es retroba, que es redefineix, lluny de l’individualisme neoliberal dissenyat per afavorir la lluita de tots contra tots.

Prop de la plaça, però, o fins i tot al seu centre, segons els moments, un tercer protagonista: el govern ha enviat la policia, i uns agents d’imatge Robocop arrengleren els cotxes als carrers propers, tanquen l’estació del metro, vigilen i, de tant en tant, salten sobre manifestants i vianants i n’estoven uns quants. Heus aquí una altra esquerra, també avançant a cegues. Comprenc el teu malestar, però què vols, hi ha el que hi ha, faig el que puc, diu Hollande a la tele. I envia la policia a atonyinar, però només una mica, només de tant en tant. Buida la plaça i deixa que es torni a ocupar -em recorda alguna cosa, per cert, no era la plaça Catalunya?-. L’endemà destina 500 milions a la gent jove. Inútil: no convenç ningú. Amb una popularitat d’un 14%, està en el moment més baix de tota la legislatura.

Què passarà, l’any que ve, a les eleccions presidencials? És una incògnita que fa certa por, perquè pot guanyar el Front Nacional amb Marine Le Pen. La feblesa de l’esquerra és sorprenent, donada la crisi econòmica i social. El Partit Socialista ja no és una alternativa creïble: les pressions de les grans corporacions, la gestió dels interessos que es mengen Europa, la manca de coratge, les disputes internes, l’han convertit en un partit a la deriva, sense projecte propi. Durant anys la socialdemocràcia va repartir una part dels excedents. S’ha acabat, aquesta part ja no existeix, devorada per una classe corporativa massa potent.

Davant els problemes que té França, que té Espanya -Catalunya inclosa-, que té Europa, ha de sorgir una altra esquerra, que ja no pot ser més que anticapitalista, i per això irreconciliable amb l’esquerra oficial, que encara intenta posar pegats. Però aquesta nova esquerra no acaba de néixer: Nuit Debout ja dura tres setmanes, persisteix, però no arrenca del tot; és, sobretot, una festa que permet trobar-se i somiar una estona. Els treballadors, els sindicats, no s’hi apunten. Uns perquè ho veuen com una cosa d’estudiants, massa teòrica i discursiva, sense possibilitat de donar solucions concretes a uns problemes ben urgents; els altres perquè, simplement, tenen por que els xiulin, com a part d’aquest “establishment”, d’aquesta “casta” detestada.

A Espanya, aquesta nova esquerra ja ha nascut, i es diu Podem, Compromís, En Comú, les CUP, etc. Neix des de baix, i això és un bon senyal, amb la necessitat comuna d’avançar en la democràcia. Tot i així, n’estem vivint la improvisació, les dificultats externes i internes. Però cal anar ràpid, que els temps s’acceleren: no solament és indispensable una acció comuna en cada país, sinó la internacionalització, la construcció d’una esquerra europea sòlida. Si no s’aconsegueix, fins i tot el gran projecte europeu corre perill.

En aquest sentit és possible que el maig, amb les trobades comunes que han programat Nuit Debout i el 15-M, aporti una nova empenta de les que els maigs ens regalen de tant en tant. I que els partits polítics, en aquest moment, no semblen capaços de fer possible.