23/04/2017

Sergi Grimau: “Cal eliminar les barreres morals cap a la discapacitat intel·lectual”

4 min
Sergi Grimau, el gran dels tres germans Grimau jugadors de bàsquet, és el president de Special Olympics des de fa dos mesos.

Sergi Grimau (Barcelona, 1975) és el gran de tres germans que s’han dedicat professionalment al bàsquet. Va deixar-ho el 2006 i actualment és el responsable de màrqueting del Grup Pons, una empresa lleidatana que elabora i exporta oli d’oliva. Als 42 anys, Grimau treu hores de sota les pedres per compaginar la feina amb la de president de Special Olympics Catalunya, l’entitat internacional que organitza esdeveniments esportius per a les persones amb discapacitat intel·lectual.

Tot va començar fa deu anys…

I per culpa d’una abraçada! M’agrada explicar-ho i ho faig amb il·lusió. Va ser gràcies a l’Àlex Angosto, que és el gerent de l’ACELL (Federació Catalana d’Esports per a Disminuïts Psíquics) i del Francesc Martínez de Foix, que fins fa pocs dies era el president de l’ACELL i a qui voldria agrair-li la feina que ha fet durant tants anys. Jo no sabia gaire bé on anava i una sola abraçada va transformar la meva mirada. Vaig veure que era de debò, que no hi havia filtres. Em va traspassar. Em va fer veure que volia seguir posant-hi el meu granet de sorra.

Fins i tot ha fet un Ironman per recaptar fons!

[Riu.] Celebrava 40 anys i vaig pensar que fer un Ironman era una estupidesa. Però que fer-ho per Special Olympics podia ser una bona idea. Va ser un projecte solidari, Tots som campions. Vaig aconseguir gairebé 7.000 euros i bastant ressò a la premsa. És de les coses de les quals estic bastant orgullós.

És el primer president que no té una vinculació directa amb la discapacitat intel·lectual, a través d’un familiar. ¿Fins a quin punt és important?

No és ni millor ni pitjor. Tinc una junta formada amb gent amb moltíssima experiència en el món de la discapacitat intel·lectual que m’ajudarà a complementar la meva manca d’experiència directa amb el col·lectiu, però, d’altra banda, tinc una visió diferent, fresca, neutra, no contaminada, i crec que puc aportar moltes coses que potser la gent que porta molts anys al col·lectiu pensa que no són possibles. Per això he volgut mantenir el bloc de la junta anterior i renovar-la amb gent d’entre 38 i 45 anys.

Quins han sigut els seus primers passos com a president?

Hem decidit fer una aturada tècnica per veure on és l’entitat. Valorar on volem anar i quin tipus d’accions volem fer per donar a conèixer a la societat, encara més, qui és i què fa Special Olympics i els seus valors, que són molt potents.

Entenc que busquen més ressò.

Actualment arribem molt al nostre col·lectiu, però ens queda trobar iniciatives noves, potser més modernes, perquè la gent interactuï més amb nosaltres i que els valors traspassin cap a la societat. Això farà que la marca Special Olympics sigui més coneguda, que més empreses vulguin col·laborar, generar més recursos… És un peix que es mossega la cua. Com més soroll fem, més podrem avançar.

I l’esport és el seu esquer.

Hem de fer entendre a les persones que hi ha gent que avui en dia se’ls anomena discapacitats intel·lectuals i que al cap i a la fi són persones amb capacitats diferents, amb altres tempos. I l’esport els ajuda. S’adonen que són capaços de fer qualsevol cosa. Els iguala amb la societat. I aquesta és l’entrada a la inclusió. Moltes vegades aquesta porta no és la laboral sinó l’esportiva.

¿Creu que un dels principals problemes és que la societat no sap com tractar aquestes persones?

Hem d’eliminar el sentiment de llàstima i de pena. No ha d’existir. Cal un sentiment d’igualtat, tots som persones. Evidentment els hem d’ajudar, ja que tenen dificultats i cal dir a la societat que no ho faci encara més complicat. Aquesta és la clau. Si algú va amb cadira de rodes i li posem voreres, l’hi posem més difícil. ¿Oi que la societat està eliminant les barreres arquitectòniques? Doncs també hem d’eliminar les barreres morals de la societat cap a la discapacitat intel·lectual. Jo, per exemple, des del primer dia he fet que la meva filla m’acompanyi. Per a mi és importantíssim, així ha vist una realitat diferent. Crec que l’ha ajudat moltíssim. Perquè ha vist gent que té unes capacitats que semblen diferents però que en realitat, com a persones, som iguals.

El gran aparador de tot plegat són els Jocs.

Seran el 2018 però encara no tenen seu. La pròxima cita que tenim important és el 14 de maig a Sant Just Desvern. Es diu Territori Special, i és un miniformat d’un dia amb menys països i menys esports, però que ens permet traslladar tot l’esperit i els valors de Special Olympics.

Els mandats són de 4 anys. Si tanca els ulls i s’imagina que ja som al 2021…

M’agradaria que molta més gent ens conegués. Que quan parlem de Special Olympics no se’ns confongui amb els paralímpics. Que haguem fet una feina prou bona a nivell de comunicació. I això vol dir que també hauran conegut els nostres valors. I, d’altra banda, que aquestes accions es tradueixin en la millora del col·lectiu, en la normalització a la societat. Que es normalitzin les mirades.

stats