20/01/2017

Catalunya líquida

3 min

El meu pare era el típic pujolista. El seu pare havia estat de la Lliga i els seus referents eren Prat de la Riba i Cambó. Tot i que no vivia a Catalunya, era soci d’Òmnium, subscriptor de Serra d’Or, de la Gran enciclopèdia catalana (GEC) i del Cavall Fort, donant d’alguna escola catalana i comprador de llibres i de discos en català que ens portava cada cop que tornava de Barcelona. Va viure la Transició des de Madrid amb passió i, jubilat a Barcelona, considerava, amb un punt de fanatisme, que Pujol era el polític català més important de la història i que sempre tenia raó. L’únic motiu pel qual celebro que morís l’any 2007 és que es va estalviar l’espectacle del seu ídol declarant al Parlament i l’evidència de la manca d’escrúpols de la seva família, que ell havia encobert.

El 22 de juny del 1976, com la resta dels que omplíem el Palau Blaugrana, vaig suar socialisme al Míting de la Llibertat, que suposava la presentació en societat del que seria el PSC. S’hi respirava entusiasme. Tot i que no he votat gaire aquesta opció política, respecto el fet que ha constituït un referent per a molts catalans d’un espectre molt ampli de sensibilitats i d’orígens. Per això lamento que el PSC transigís amb la corrupció i amb l’amiguisme i, finalment, hagi acabat arrenglerant-se en tantes coses amb el PPC i amb C’s. Estic segur que la fotografia de Pere Navarro brindant amb Llanos de Luna, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera el Dia de la Constitució de l’any 2014 va fer molt de mal a molts socialistes de bona fe.

Quan vaig venir a viure a Catalunya no tenia gaire simpatia pel marxisme, però coneixia i respectava la trajectòria política del PSUC durant el franquisme. A la universitat vaig conèixer un brillant representant d’aquell partit, Josep Piqué, amb qui després vaig coincidir a la Generalitat. Durant la campanya de les eleccions generals del 2004, Piqué, exministre d’Exteriors, va donar una conferència al Cercle d’Economia en què va justificar la catastròfica invasió a l’Iraq argumentant, entre altres coses, que el petroli hi havia tingut molt poc a veure. Entre el públic, vaig preguntar-me què havia portat aquell home a posar el seu prestigi i el seu talent al servei d’una causa tan deplorable.

Les caixes d’estalvis van ser creades per ajudar els menys afavorits per la industrialització. Van sobreviure a mil i una vicissituds i, amb totes les limitacions que es vulgui, formaven part de l’entramat econòmic català i sustentaven una obra social benèfica i cultural. Durant els anys de disbauxa, una generació de directius, nomenats per institucions catalanes públiques i privades, van portar la majoria de caixes a la ruïna a base de frivolitat. Avui aquelles caixes d’estalvis ja no existeixen.

No sé si Espriu estava pensant en la traïció de les nostres pròpies elits, de gent en qui havíem confiat, quan va escriure: “Tenim la raó contra bords i lladres, el meu poble i jo”. Tanmateix, això és el que ha passat, i amb aquesta traïció hem perdut molts referents.

L’11 de setembre del 2013 vaig formar part de la Via Catalana juntament amb centenars de milers de persones més. Em van sorprendre el rigor de l’organització i el nombre de participants, la disciplina i l’entusiasme. Em vaig convèncer que el poble català guardava unes reserves de dignitat i d’energia amb les quals es podria construir una societat molt millor que la que tenim.

Dijous de la setmana passada la meva dona va rebre un whatsapp rebotat que demanava roba d’abric per als refugiats a Lesbos. Partia d’una particular desconeguda i assenyalava com a punt de recollida una botiga inoperant al carrer Muntaner de Barcelona que una amiga havia posat a la seva disposició. La meva dona va fer immediatament una ronda per captar diners de la seva extensa família i va comprar roba com la que es demanava. A l’hora d’entregar-la, es va trobar una llarga cua de persones que s’esperaven per poder fer el mateix. Dilluns un nou whatsapp demanava que s’abstinguessin de portar més roba perquè la precària organització estava col·lapsada. El mateix va passar a Tarragona i potser en altres indrets. Un cop més, una exhibició de generositat que contrasta amb l’estereotip amb què se’ns bombardeja sistemàticament (fins al punt que l’hem fet nostre) que ens titlla de gent individualista, materialista, egoista i garrepa; en definitiva, mesquina.

Quim Torra ens recordava abans-d’ahir en aquestes pàgines que el lema de Josep Trueta, un gran català del segle XX, era “Ara i sempre estic al servei de la causa de la terra”. Malgrat la liquiditat dels temps que ens ha tocat viure, aquí, com arreu, hi ha molta gent que, d’una manera o altra, segueix estant “al servei de la causa de la terra”. Aquesta gent, ben liderada, pot fer d’aquest país un país de primera.

stats