Liberals i neoliberals

Vicenç Villatoro es lamentava dijous que, per a molts catalans, el qualificatiu liberal sigui un insult (“gairebé al nivell de racista ”), una connotació que es reforçaria a través de l’ús de la paraula neoliberal.

Liberal és una paraula exportada pel castellà arreu del món. Originalment significava generós, però va ser adoptada per les forces polítiques que, defensant les idees de la Il·lustració i el progrés material, s’oposaven als conservadors, identificats amb els valors de l’Antic Règim. Als seus inicis, i en terminologia actual, no és que els liberals estiguessin a l’esquerra, és que eren l’esquerra (encara ho són als EUA).

Aconseguit el poder, i per imposar el seu programa, els liberals van construir un estat fort (augmentant la pressió fiscal sobre una economia en expansió), professionalitzat (o sigui, burocràtic), executor de grans obres públiques i capaç de transformar els ciutadans. La gran aportació de l’estat liberal és l’escolarització universal, que va arrencar els infants dels seus pares -i, per tant, de la superstició i de la ignorància- per adoctrinar-los en els valors nacionals i els principis científics. Entre el registre civil, l’escola i l’exèrcit, l’estat liberal va convertir en Met de Cal Tinyes, fill d’analfabets que comptaven en lliures i jornals, en Jaime Farré, que comptava en grams i hectàrees, que sabia escriure (en castellà) i que dubtava de l’existència de Déu.

Per què van desaparèixer els partits liberals? Perquè van tenir èxit i per un canvi tecnològic.

El programa liberal -estat burocràtic, lliure comerç i escolarització universal- va acabar essent assumit tant pels partits conservadors, a la seva dreta, com pels socialistes, a la seva esquerra, de manera que els partits liberals es van quedar sense programa. Ara passa el mateix amb la socialdemocràcia: quan Theresa May proclama, enmig de l’entusiasme dels seus correligionaris, que “el Partit Conservador és el partit de l’NHS” (el CatSalut britànic), està proclamant que la socialdemocràcia ha triomfat i que els partits socialdemòcrates s’han quedat sense programa.

La segona causa de defunció dels partits liberals va ser la industrialització que ells mateixos havien impulsat. La tecnologia industrial exigia la concentració de la producció en grans unitats productives (“trusts”, en la terminologia de l’època), cosa que va donar lloc a abusos oligopolístics. Per protegir els consumidors i els treballadors calia un estat encara més fort i menys escrúpols intervencionistes que els que els liberals portaven al seu ADN, i això ho van entendre tant els partits de dretes (Teddy Roosevelt, Bismarck) com els d’esquerres.

Morts els partits liberals, l’etiqueta va quedar vacant, i per això se la va poder apropiar un moviment nascut als anys setanta com a reacció als excessos dels sindicats i dels keynesians.

Les propostes dels nous liberals no tan sols no són les dels seus antecessors (a Europa resultaria ridícul proposar ara l’estat burocràtic, l’escolarització universal i el lliure comerç), sinó que van en direcció oposada. Els vells liberals volien un estat poderós, els nous el volen feble; els vells acceptaven l’esclavitud, els nous fan bandera de la llibertat individual. Els nous estan tan lluny dels liberals que, per distingir-los, resulta raonable denominar-los neoliberals.

Hi ha dues coses que m’inquieten molt de les propostes dels neoliberals. La primera és el seu entusiasme perquè els pares escolaritzin els infants a casa o a la carta. Tenint en compte el retorn de la ignorància i la superstició -en forma de fòbies a la medicina científica i d’extremismes religiosos-, renegar de l’escolarització republicana em sembla tan suïcida com aplaudir el desarmament unilateral quan els bàrbars assetgen la ciutat. En nom de la llibertat, ¿permetrien que un ciutadà escolaritzés els fills exclusivament en l’estudi de l’Alcorà, o en el de la Torà, com es permet a Israel?, ¿que limités la il·lustració a les filles? Jo, no.

La segona font d’inquietud és la sacralització del mercat. La industrialització va exigir un estat més fort perquè la tecnologia havia fet que les fàbriques més eficients fossin més grans. La digitalització porta aquesta tendència a l’extrem, perquè la solució de mercat és un únic producte d’un únic productor (Windows, Facebook, Airbnb, etc.): no l’oligopoli sinó el monopoli. Neutralitzar els inevitables abusos exigeix un estat encara més fort i amb menys manies a l’hora d’intervenir.

Comprenc que no soc imparcial, però com que em sembla que els nous liberals van contra el sentit de la història, haig de reconèixer que el fet que la paraula neoliberal tingui una certa connotació negativa no deixa de semblar-me higiènic.