21/10/2016

Adéu al neoliberalisme

3 min

M’ha cridat l’atenció la disparitat de missatges en les cròniques que han caigut a les meves mans sobre el congrés del Partit Conservador britànic, que va tenir lloc a Birmingham fa un parell de setmanes, i, concretament, sobre el discurs de la seva presidenta, Theresa May. Podem fer-nos-en una idea comparant els següent titulars: “May promet un gir social” (ARA), “May hace un giro al centro” (Efe), “Giro derechista del Partido Conservador” (Agenda Pública), “May funda el nacionalpopulisme” (La Vanguardia), “May centra el Brexit en el control de la immigració” (El Periódico).

El que pretenc amb aquest article és compartir amb el lector el que crec que es desprèn d’una lectura desapassionada del discurs de Theresa May en l’esmentat congrés.

És cert que May considera que el nucli del mandat popular expressat en el referèndum és la recuperació del control de la immigració per part de les autoritats britàniques. No només això, sinó que en un passatge del discurs s’identifica amb els que han votat a favor del Brexit per aquest motiu: “Si ets un dels que [...] han perdut la feina o cobren poc a causa de la immigració poc qualificada, la vida no et sembla justa”.

Ara bé, ¿amb això n’hi ha prou per identificar el programa de Theresa May amb el populisme? Si responem afirmativament a aquesta pregunta, haurem de concloure que països com Suïssa, Nova Zelanda, Austràlia i el Canadà han estat governats per populistes des de fa moltes dècades, perquè tots practiquen una política immigratòria molt restrictiva amb el personal poc qualificat.

Sembla que en els workshops del congrés es van sentir dir moltes bestieses sobre la immigració, i és cert que alguns membres del govern han verbalitzat propostes gairebé xenòfobes que han hagut de ser desmentides precipitadament. Tanmateix, em sembla que els que es fixen en aquest assumpte estan deixant de veure el que és realment important del programa dels conservadors britànics.

Recordem que aquest partit va ser una de les dues puntes de llança de la revolta que ha trastocat la ideologia i la política occidentals a partir dels anys 80 i que hem vingut a denominar neoliberal. El nucli d’aquesta ideologia és que els mercats són mecanismes eficients per resoldre gairebé tots els problemes (també l’atur, la sanitat o l’educació) i que els governs han de deixar fer (“desregulant”). Identifiquem els governs de Thatcher (1979-90) i Reagan (1981-89) amb lemes com “l’estat és el problema, no la solució” o “la millor política industrial és la que no es fa”. El neoliberalisme, cal recordar-ho, va fer forat entre els partits d’esquerra tradicionals, que amb etiquetes com la “tercera via” o el “socialisme liberal” el van fer seu.

Doncs bé, el programa dels conservadors britànics suposa un trencament radical amb el neoliberalisme. Començant pel títol del discurs de May -“El bé que pot fer l’estat”- i seguint per la major part del seu contingut, en què repeteix una vegada i una altra la necessitat que l’estat intervingui per protegir el feble contra el poderós (“La missió d’aquest partit [...] no és només protegir sinó reforçar els drets dels treballadors”), per esmenar els errors del mercat (rebutjant “les plantilles de la dreta llibertària”), per elaborar una política industrial sectorial... Un primer paroxisme arriba en el moment que declara (cosa que ja havia fet al juliol) que obligarà les empreses a incloure en els seus consells d’administració representants dels consumidors i dels treballadors. Privatitzacions, copagaments? May acusa el Partit Laborista d’haver privatitzat porcions de l’NHS (l’equivalent al nostre ICS) i el reivindica com a proveïdor de sanitat gratuïta.

Fins aquí pel que fa al contingut. Les formes també mereixen atenció. ¿Ens imaginem un Rivera declarant que hi ha “una bretxa irracional, malaltissa i creixent entre el que les empreses paguen als seus gestors i als seus treballadors”? ¿Ens imaginem un Mas declarant que “és un escàndol intolerable que els fills dels «treballadors normals» no puguin anar a les mateixes escoles que els alumnes més rics”? Un segon paroxisme arriba quan enumera els pròcers de la pàtria a qui el partit deu agraïment: Disraeli, Churchill, Atlee, Thatcher. Els tres conspicus conservadors no criden l’atenció, però Clement Atlee va ser el líder del Partit Laborista (1945-55) que va derrotar Churchill i que va implantar l’estat del benestar britànic, i concretament l’NHS.

El Partit Conservador britànic no s’ha tornat socialdemòcrata: els sindicats no són esmentats ni un sol cop. Però seria bo que col·lectius catalans que s’identifiquen amb el liberalisme econòmic i que simpatitzen amb el llegat de Thatcher prenguin nota que estan a punt d’esdevenir un anacronisme.

stats