Observacions pisanes

1. Al nivell del Perú. Vaig participar en l’elaboració de l’últim Anuari sobre educació que cada any publica la Fundació Jaume Bofill. Això em va permetre conèixer altres autors, tots professionalment vinculats a l’educació, que em van semblar compromesos i seriosos. Per això vaig lamentar que els mitjans de comunicació es quedessin amb un titular estrident però injust. La crònica de l’ARA (4-10-2016) començava així: “Estem a nivells del Perú, Laos o Guatemala”. Aquest és el diagnòstic de la inversió educativa a Catalunya que recull la Fundació Bofill en el seu informe Reptes de l’educació a Catalunya. Per això hem d’agrair que l’últim informe PISA -una avaluació internacional discutible però seriosa i no esbiaixada- hagi vingut a posar les coses al seu lloc.

Efectivament, si comparem els resultats de Catalunya amb els del Perú (ni Laos ni Guatemala se sotmeten a les proves), podem comprovar que els estudiants catalans de 15 anys tenen uns coneixements que equivalen als que tindrien els peruans estudiant entre tres i quatre anys més. Una diferència abismal.

De fet, com s’ha repetit a bastament, el nivell dels alumnes catalans està al nivell no de Laos (com preferia titular La Vanguardia) sinó de la mitjana de la Unió Europea.

2. Els diners no fan la diferència. Els resultats de PISA han vingut també per posar de manifest, un cop més, que les diferències en els resultats educatius no presenten cap correlació amb els recursos econòmics que s’hi inverteixen. Considerem tres casos emblemàtics.

En primer lloc, les retallades als pressupostos del departament d’Ensenyament, sens dubte molt doloroses, no han estat obstacle perquè els alumnes catalans hagin millorat significativament els seus resultats en termes absoluts i en relació al conjunt de països considerats. Com no s’ha cansat de repetir l’exconsellera Rigau, les retallades han empitjorat les condicions laborals dels nostres mestres, però no semblen haver perjudicat (encara?) els resultats docents.

En segon lloc, els estudiants bascos obtenen resultats significativament pitjors que els catalans malgrat que la societat dedica a l’educació de cadascun d’ells un 33% més que a la d’un català (1.220 € contra 900). No és flor d’estiu, perquè, mentre que els resultats catalans tendeixen a l’alça mantinguda trienni rere trienni (les proves es fan cada tres anys), les dels bascos van més aviat a la baixa.

En tercer lloc, resulta molt significatiu comparar els resultats catalans amb els de Suècia, que és el segon país de la Unió que més recursos dedica a l’educació en relació al seu PIB. L’any 2006 els alumnes suecs semblaven molt més ben preparats que els catalans. En els del 2009 hi havia un empat. El 2012 els catalans guanyaven per poc. El 2015 guanyen per més.

3. Un respir per al xec escolar. A Suècia, a principis dels noranta, un cert sentit de desesperació davant del que es considerava la decadència del model suec va portar a una reforma radical del sistema educatiu. Va passar de públic i centralitzat a descentralitzat (a nivell municipal) i a estimular la competència entre escoles mitjançant un sistema de xecs escolars que constituïa (i constitueix) el somni dels ultraliberals: l’estat paga i els pares trien, fins i tot entre escoles amb ànim de lucre. Fins ara, l’experiment era considerat un fiasco per tothom excepte pels fanàtics i pels interessats, i els resultats de PISA, trienni rere trienni, posaven de manifest que els resultats mitjans queien i que la desigualtat augmentava. Fins i tot The Economist qüestionava, ara fa dos anys (6-10-2014), la bondat del model.

Els resultats que acaben d’aparèixer segueixen sent mediocres, però com a mínim són millors que els de fa tres anys i sobrepassen els espanyols, la qual cosa, per a un país acostumat a liderar tota mena de classificacions relacionades amb el bon govern, no deixa de ser un pobre consol. Però consol, al cap i a la fi.

4. Reformar o polir? La millora dels resultats catalans, que, insisteixo, és sostinguda, ens sorprèn en un moment en què experimentem una febrada reformadora que ens està portant a qüestionar-nos el model actual de dalt a baix. Sense qüestionar la necessitat de repensar contínuament tot el que fem, potser resulta oportú recordar que els millors països no són els que reformen més freqüentment els seus sistemes, sinó els que els mantenen, però sotmesos, això sí, a un permanent perfeccionament. De la mateixa manera que els excel·lents resultats catalans en ciència estan relacionats amb el fet que els tripartits van respectar el model Mas-Colell, segurament ara estem recollint els fruits del fet que els governs posttripartits hagin respectat la llei d’educació liderada en el seu dia per Ernest Maragall.