‘OHD’: un concurs o un esplai?
Adeu a l’edició menys reeixida de l’ Oh happy day. La gala final es va allargar fins a un quart de dues de la matinada. Un despropòsit en un programa familiar i una mala passada als nens: van acabar o adormits o estabornits i desesperats per les pauses publicitàries que van convertir la il·lusió de l’últim programa en una agonia nocturna. Van atapeir l’últim programa de tota mena d’actuacions que van corroborar el que ha sigut obvi durant la temporada: que els grups i la selecció de temes musicals han sigut monòtons, gens singulars i, sobretot, molt carrinclons. Les xifres d’audiència no avalen la continuïtat del format. La final, que hauria d’haver sigut una de les edicions més vistes pel que tenia de suspens i culminació d’expectatives, es va convertir en el segon OHD menys vist des de l’estrena al gener. El programa s’ha desinflat.
Diumenge era incomprensible la necessitat del jurat i la presentadora de pregonar i repetir que allà no hi havia perdedors i que tots guanyaven. L’OHD és un concurs televisiu on persones adultes canten. Saben, per tant, a què s’exposen. I una cosa és fer un talent show a la tele pública en què s’ha de mirar de potenciar el vessant artístic per davant del personal, i l’altra tornar-se un programa ensucrat que tracta els participants com nens petits. Una cosa és La Voz Kids, on han de procurar no crear traumes a la canalla, i l’altra que els membres del jurat de l’OHD acabin semblant delicats terapeutes amb síndrome d’Estocolm en comptes d’experts que han d’establir un veredicte. Les valoracions, els comentaris de comiat, les felicitacions van acabar sent totes molt buides, cursis, exageradament bondadoses. Des del primer dia han anul·lat la rivalitat entre grups fomentant un bonrotllisme innecessari. Més que un concurs de televisió, l’OHD ha acabat sent un esplai on es cantaven cançons. S’ha perdut l’essència del format i, per tant, l’interès que genera.
S’han desvirtuat els elements de competició, de judici i de suspens. Si quan tens dos finalistes, en el moment de màxima emoció, no pares de repetir que no hi ha perdedors i que tothom guanya, el programa deixa de tenir sentit. A més, la pèrdua d’un dels grups més forts pel camí denota una mala gestió en l’organització. I no només perquè faltaven Le Due Donne, sinó perquè els Acústic 5 van deixar de fer honor al seu nom i van acabar sent quatre. Un programa no pot anar perdent concursants a mesura que avança: hi ha d’haver un compromís ni que sigui per contracte. Si, a més, a l’hora d’obrir el sobre del premiat el realitzador ensenya el contingut de la papereta amb el nom del guanyador abans que ho digui la presentadora, encara fa menys il·lusió.
L’OHD, o fa un replantejament musical i es torna més estricte amb les exigències del gènere televisiu, o l’únic que li cantaran al programa seran les absoltes.
