16/02/2017

Aniversaris que fan il·lusió

2 min

El Polònia de TV3 ha celebrat els onze anys en antena. I el Saber y ganar de La 2 n’ha fet vint. Dos programes d’entreteniment, en dues cadenes de televisió públiques, que no tenen res en comú excepte la insòlita longevitat en els temps que corren.

El Polònia ha fet història. Està en plena forma però ja és un clàssic televisiu. S’ha convertit en una eina de teràpia col·lectiva que ens és útil per exorcitzar els fantasmes, els autòctons i els del país veí. S’ha adaptat als canvis polítics i socials, ha suportat quatre presidents diferents i diversos directors de la cadena. El procés li ha donat una empenta i una energia que potser ha estat clau per a la seva supervivència, però també ha resultat imprescindible per desengreixar i desdramatitzar la realitat quotidiana del país. Ha proporcionat, quan ha convingut, la bufetada d’humilitat que alguns líders necessitaven. El Polònia ha sigut un programa d’esquetxos humorístics que, més enllà de fer riure, s’ha preocupat de donar un subtext a l’actualitat política. I ha mantingut la qualitat: la feina titànica de caracterització, el treball de producció que fagocita l’actualitat més immediata, l’enginy en la realització, la capacitat incisiva del guió, el treball de personatges i el talent interpretatiu dels actors han funcionat de manera tan coordinada que n’han garantit l’èxit.

Alhora el programa ha posat en valor la cadena: ha demostrat que una televisió pública durament agredida per interessos diversos ha donat una lliçó de valentia i independència amb un programa que no agradava al poder. El Polònia ha contribuït a la dignificació i el prestigi de TV3.

El Saber y ganar és un cas molt diferent. Vint anys de concurs, amb l’incombustible Jordi Hurtado remant al capdavant. En una era televisiva en què els concursos es cremen amb molta facilitat, aquest espai de cultura general ha demostrat que la fidelització de l’audiència és clau. Ha sabut identificar quina mena de públic tenia a l’altra banda de la pantalla. Entreteniment digne que ha proporcionat una gimnàstica de cervell a espectadors que encara busquen una tele amable i sense pretensions. Un espai que ha tingut present les funcions de la televisió pública i que ha demostrat que per mantenir-se cal més intel·ligència i professionalitat que grans ambicions.

Quan els programes funcionen i saben connectar amb l’audiència i amb el context social, val més no tocar-los gaire. Se’ls ha de deixar créixer i que evolucionin. No és només una qüestió d’assolir grans xifres d’espectadors. És que el públic se senti respectat per la qualitat global del contingut. Que noti que el tenen en compte. No passen gaire sovint aquests aniversaris a la televisió. Felicitem-nos-en tots i que per molts anys els puguem veure.

stats