26/05/2017

Les aventures d’una monja sexi

2 min

Telecinco ha estrenat Perdóname, Señor. Pel títol podria ser el nom d’un vodevil de Lina Morgan o fins i tot una novel·la eròtico-romanticona de quiosc. Però en realitat és la nova sèrie estrella de la cadena, en què l’actriu Paz Vega fa de monja sexi amb un passat obscur. La religiosa torna a Barbate, a prop de Cadis, després de passar vint anys a Roma. Allà el seu suposat nebot (que en realitat és el seu fill) s’ha integrat en una xarxa de narcotràfic que actua a les platges andaluses. El noi va néixer fruit de la seva relació amb un dels actuals capitostos d’una màfia enemiga i va deixar-lo al càrrec del seu germà. La sèrie és una barreja calculada d’altres produccions cinematogràfiques i televisives d’èxit, com El niño, El Príncipe i Los hombres de Paco, i agafa alguns dels seus protagonistes i trames argumentals. Els diàlegs són horrorosos i cada vegada que els personatges parlen és com si sentissis el soroll del teclat del guionista només per l’artificialitat de les converses. La interpretació, especialment dels més joves, és d’un amateurisme lamentable. En comptes d’actuar, estan esperant el torn per dir la frase que s’han après sense vocalitzar i fent una comedieta nefasta. Els ingredients televisius per captar audiència han consistit a introduir actors atractius, un argument d’acció i conflicte policial i, com a cirereta del pastís, tensió sexual no resolta d’un dels mascles protagonistes amb una monja. El paper de Paz Vega és còmic. Passa de dur hàbit i vel a aparèixer passejant-se pel convent amb la pell mullada i embolicada amb una tovalloleta. La monja s’ha escarrassat a enviar diners des del Vaticà durant tots aquests anys però el seu germà, en comptes d’invertir-los en l’educació del noi, se’ls ha gastat en ampolles de vi barat. Quan ella ho descobreix li retreu que aquesta actitud generalitzada de viure de les ajudes dels altres ha portat el poble a la ganduleria i la misèria.

S’ha de valorar la voluntat de traslladar a la ficció els problemes socioeconòmics d’una part de la costa andalusa: índex elevat d’atur entre els joves, famílies desestructurades per culpa de la precarietat laboral que arrosseguen de fa anys, problemes d’alcoholisme i increment de la delinqüència, que, per la proximitat amb el Marroc, troba en el tràfic de drogues una manera d’incrementar el nivell de vida.

De fet, més enllà d’unes posades en escena tronades per recrear el luxe andalús del narcotràfic, hi ha alguns personatges que reivindiquen polítiques d’ajuda social i demostren consciència de classe. Una llàstima que tot aquest substrat argumental que dona Espanya no s’utilitzi per a produccions més ambicioses i de qualitat i s’utilitzi com a fast food televisiu.

stats