24/06/2017

‘The wall’: el concurs-melodrama

2 min

Divendres al vespre, Telecinco estrenava The wall, un concurs on els participants guanyen diners encertant preguntes de cultura general. És un format nord-americà que tant als EUA com a França ha funcionat. Telecinco ha apostat pel presentador de concursos per excel·lència: Carlos Sobera. The wall és espectacular a nivell visual i el nom es deu a l’enorme mur il·luminat per jugar. És una mena de retaule per on baixen unes boles incandescents que determinen el valor econòmic de cada resposta encertada. La verticalitat del plafó fa que els concursants mirin amunt sempre, transmetent una sensació molt espiritual i aspiracional. Contrasta amb la resta de concursos, en què els participants sempre abaixen la mirada cap a una pantalla. El programa té públic al plató i familiars dels concursants a primera fila. Al final, abans de saber la quantitat de diners que guanyen, els concursants tenen l’opció d’arriscar-se i acceptar un contracte per un altre valor. El més llaminer és el premi: en el primer programa es van emportar més de 103.000 euros.

El principal defecte és la falta de ritme. Sobera dona conversa i els concursants dilaten les seves respostes donant explicacions, enviant-se ànims i raonant les decisions.

La primera emissió de divendres buscava impactar l’audiència. La parella de concursants eren dues germanes amb un somni: marxar a Gàmbia a construir un projecte solidari. La motivació convertia un joc econòmic en un gest noble. Les dues dones traspuaven senzillesa i bondat. A mesura que avançava el concurs, el nivell de dramatisme entre germanes s’anava accentuant. En una prova on s’havien de separar per jugar, van acabar amb llàgrimes als ulls: “ Qué faltinha me haces al lado ahora! ”, deia una. “ ¡Estoy muy emocionada y tengo ganas de verte! ¡Te quiero hermana! ”, li deia l’altra des d’una pantalla. Feia tres minuts estaven de costat. Cada resposta semblava un moment transcendent del seu destí. Quan al final una d’elles ja havia pres la decisió final d’acceptar el premi i no el contracte alternatiu del programa, allò va acabar semblant una obra de teatre barroc espanyol. Abans de saber els diners que s’emportaven, l’escena va desembocar en una mena de catarsi familiar digna de Calderón de la Barca: “Hermana, tú me has enseñado a creer en mí, y tú haces magia todos los días. Y yo quiero aprender eso de ti. [...] Hermana, yo he tenido que tomar una decisión, y te pido que si lo he hecho bien lo festejemos siempre juntas, y si lo he hecho mal lo sigas festejando conmigo. No esto, pero otras cosas. Espero que puedas perdonarme si no lo he hecho bien del todo y sigamos teniendo nuestros sueños juntas ”. I l’altra, també amb llàgrimes als ulls, responia: “ ¿Dices que te perdone? ¡No tengo nada que perdonarte, hermana!” Excessiu, el melodrama. Més que un concurs de preguntes va semblar una sessió de teràpia familiar insuportable.

stats