‘Twin Peaks’: alerta, no s’entén res
Movistar+ ha estrenat la tercera temporada de la sèrie que va marcar una era a la televisió, Twin Peaks, de David Lynch i Mark Frost. A Espanya, Telecinco la va estrenar el novembre del 1990. Va arribar a obtenir audiències de més del 50%. Vint-i-set anys després l’estrena una plataforma de pagament. No es viurà com un fenomen de masses sinó com una experiència intel·lectual. Als devots de Lynch no cal advertir-los de res. Gaudiran. Als debutants se’ls ha de prevenir. Twin Peaks s’ha de contemplar més com una obra d’art avantguardista, com una consecució d’escenes entre el deliri i l’onirisme. Perquè aquí no hi ha relat coherent i ordenat. Els espectadors que busquin una història amb trames lògiques, introducció, nus i desenllaç, que s’oblidin de Twin Peaks. És una sèrie per abandonar-se a l’espectacle visual. De fet, és significatiu que molts espectadors, del Twin Peaks que vam veure a Telecinco, no en conserven un argument sinó flaixos a nivell d’imatges. Rostres, paisatges, nans, habitacions estranyes, cortines de vellut vermell, carreteres nocturnes il·luminades pels fars d’un cotxe, cafeteries... No sabrien explicar què li va passar a Laura Palmer ni el context argumental del crim, més enllà de tenir present la seva cara dins d’una bossa i els llavis morats. Però això també té valor, perquè és com haver entrat en un museu sense saber gaire bé què hi anaves a veure i, un quart de segle més tard, no haver oblidat alguns dels quadres que vas contemplar.
La sintonia de la sèrie, d’Angelo Badalamenti, et transporta ràpidament al clima televisiu que recordaves i desperta la il·lusió que genera la melancolia. La música, entre dolça, inquietant i misteriosa, continua sent radicalment vigent per a una ficció. I si ets capaç (que no és fàcil) de deixar-te anar davant la proposta, Twin Peaks continua sent hipnòtica. És una sèrie sobre la naturalesa del bé i el mal, diu Mark Frost. Però més enllà d’algun ensurt, és més fàcil trobar-hi comèdia que terror. I el càsting és impressionant -la quantitat d’actors i actrius, els físics escollits, la caracterització...-, és un dels elements més potents. És molt millor repassar les dues temporades antigues, no per entendre-ho millor sinó per poder fruir més establint vincles visuals amb el passat, associar imatges actuals amb algunes de remotes i, sobretot, detectar l’origen i el context d’alguns personatges. Com diu un home misteriós: “¿És el futur o és el passat?” No queda mai clar, però el salt temporal és un joc més de l’espectacle. La mirada continua sent un factor crucial. Qui observa les escenes, els punts de vista i allò que miren els personatges, tant amb els seus ulls (un símbol fetitxista a la sèrie) com a través dels somnis.
A Twin Peaks no s’entén res. I això pot ser o molt divertit o un motiu determinant per no perdre-hi el temps.
