12/01/2017

Les inexactituds televisives poden costar vides?

2 min

La setmana que s’ha sabut que Catalunya i Espanya han batut un rècord històric de donacions d’òrgans el 2016, Antena 3 ha estrenat una sèrie produïda per Emilio Aragón que basa la seva trama principal en aquest tema. El protagonista de Pulsaciones és un prestigiós neurocirurgià addicte a les drogues. Pateix un infart i rep el cor d’un periodista que ha mort en un estrany accident de moto mentre investigava un cas. Després del trasplantament, l’Alejandro comença a tenir records, angoixes i imatges recurrents que són del difunt. La sèrie és efectiva. Té una factura molt acurada, els actors són solvents i la trama enganxa tot i alguns detalls inversemblants. Fallen els diàlegs, sobretot en l’àmbit periodístic. Els periodistes només fan que tenir converses domèstiques plenes de sentències ridícules sobre l’ofici.

Pulsaciones m’ha fet pensar en un estudi que la Universitat de Purdue, a Indiana, va publicar l’any 2007. Van analitzar les sèries de televisió nord-americanes dels anys 2004 i 2005 perquè els arguments centrats en trasplantaments d’òrgans es van disparar. Hi va haver més de vuitanta episodis en sèries sobre donació d’òrgans i en cap cas l’assumpte es tractava amb rigor mèdic ni de manera positiva. Mercats negres, metges que triaven no salvar la vida d’un possible donant, òrgans robats, gent rica que es colava a les llistes d’espera. Van comprovar com això va frenar els registres de donants. Van analitzar la percepció que tenien els espectadors sobre la donació d’òrgans, i en la majoria de casos el coneixement general sobre el tema l’havien après de les sèries. Fins i tot es va fer una campanya perquè el robatori de fetges deixés de ser un argument en les sèries de ficció. La campanya Donate life Hollywood va promocionar històries reals i positives als mitjans per canviar la percepció. Demanaven que, igual que es va fer amb el càncer de pit o el VIH, es procurés no estigmatitzar la realitat en aquest àmbit.

Pulsaciones s’ajusta al perfil de l’estudi de la Universitat de Purdue. Al metge se’l prioritza a la llista de receptors injustament. Manipulen l’analítica perquè no consti que és drogoaddicte i es converteixi en malalt prioritari. A sobre, s’acompleix la llegenda que augurava Mariló Montero a TVE: que amb un òrgan trasplantat pots heretar l’ànima i els sentiments del donant.

És evident que els trasplantaments són, a nivell argumental, un motor potentíssim d’històries: màfies, vincles emocionals, morts, vides al límit, jocs de privilegis, injustícies i fins i tot un vessant paranormal. Segons l’estudi de la Universitat de Purdue, tot el que té de trepidant ho té d’arriscat. De fet, el seu estudi es titulava Les inexactituds televisives poden costar vides. La prova que la ficció influeix en la vida quotidiana és indubtable. I més quan es produeix d’una manera tan intensiva i en un mateix sentit. Però carregar el pes formatiu en matèria científica a les sèries potser és excessiu i el que cal és dipositar més esforços a educar millor les persones.

stats