Les llàgrimes del primer ministre
La televisió, feta de manera honesta, ens acosta realitats que desconeixem o que ens preocupen. Ens permet observar panorames socials, culturals i polítics diferents per entendre’ls i valorar-los amb més criteri. I per comparar-ho amb el nostre entorn. Diumenge, el 30 minuts emetia el reportatge Benvinguts al Canadà seguint aquesta estela de programació sensibilitzada amb la tragèdia dels refugiats i migrants.
Mentre formem part d’una Unió Europea on cap estat ha complert amb els compromisos mínims d’acolliment, el 30 minuts ens mostrava un cas oposat: el del Canadà i la seva política d’asil. No podia estar més ben plantejat: primer explicava quines circumstàncies socials es van donar perquè el govern reaccionés. I després exposava el sistema que ha fet servir el Canadà per facilitar l’acolliment de trenta-cinc mil persones.
La famosa fotografia de l’Ailan Kurdi, el nen ofegat en una platja, va irrompre en plena campanya electoral. La imatge va provocar una mobilització ciutadana sense precedents, sobretot en descobrir-se que el Canadà havia negat l’entrada d’aquella família al país. Així doncs, les polítiques d’acolliment de refugiats van entrar en la cursa de candidats. I amb Justin Trudeau com a primer ministre es van simplificar els tràmits d’asil. El Canadà va enviar sis-cents funcionaris al Líban, Turquia i Jordània per regular i coordinar l’acolliment. I es va establir un programa d’apadrinaments privats: els ciutadans voluntaris es fan càrrec durant un any de famílies sirianes i les seves despeses, cosa que facilita la seva adaptació. Si al cap d’un any no han aconseguit ser autosuficients a nivell econòmic, l’estat se’n farà càrrec.
El sistema no és perfecte. Però és real. El reportatge mostra aquells aspectes que poden amoïnar més a partir de diversos casos: la voluntat i esforç d’integració dels nouvinguts, el compromís de la ciutadania, la xarxa de col·laboració per facilitar l’ajuda i l’enriquiment que suposa per al país acollidor. És sorprenent i commovedora l’escena del reportatge en què Justin Trudeau coincideix, en una emissora de ràdio, amb un dels refugiats a qui fa un any va donar la benvinguda en aterrar al Canadà. Un ginecòleg sirià explica amb sinceritat l’impacte que va suposar per a ell que el primer ministre el rebés a l’aeroport amb un “Benvinguts a casa”. L’explicació fa plorar Trudeau, que està assegut davant seu i s’eixuga les llàgrimes amb un mocador.
El 30 minuts posava en evidència la realitat d’un país que ha sabut pensar una solució i executar-la. I que ha demostrat confiança en la seva ciutadania per potenciar el sentit de la responsabilitat i la solidaritat. Un treball periodístic revelador que posa més en evidència les excuses dels governs immòbils davant la tragèdia.
