27/06/2017

Cuatro: directes al cervell

2 min

A Crónica Cuatro, un programa de reportatges de Mediaset amb aires sensacionalistes, van fer una entrevista insòlita. Van conversar amb una dona mentre l’estaven operant del cervell: al quiròfan, amb el crani obert i amb el cirurgià extirpant-li un tumor benigne. Els metges van anestesiar la pacient per obrir-li el cap i després la van despertar perquè era la manera d’assegurar-se que feien bé la feina. Com que el tumor estava a prop de l’àrea de la parla, necessitaven que contestés preguntes per afinar en la intervenció. Les persones sensibles i amb facilitat per impressionar-se en qüestions mèdiques és recomanable que s’abstinguin de recuperar les imatges. No perquè siguin sanguinàries o desagradables sinó perquè la situació de la pacient, allò que veus que està passant, combinat amb el plantejament periodístic, provoca cert impacte. Veus la noia, d’uns trenta anys, estirada de costat a la taula d’operacions, amb el cap fixat per un aparell i tot tapat amb plàstics al voltant de la cara mentre el metge treballa darrere seu. Ens van mostrar com s’iniciava l’operació, com la despertaven i el neurocirurgià li demanava que comptés.

Quan detectava que la pacient s’equivocava de número o es quedava en blanc, li servia de guia per continuar treballant. Després, amb el cap encara obert, van deixar que el periodista hi parlés: li demanava com va reaccionar quan va saber que hauria d’estar desperta durant l’operació, com se sentia, què havia notat quan comptava i de cop es perdia. Primer estava molt obnubilada i després va anar contestant amb més naturalitat. Fins i tot en algun instant va semblar que es distreia de tot allò que estava passant al seu cap. Però televisivament feia molta impressió. Hi ha l’element morbós, però d’entrada també és ciència. Allò que vèiem és un fet comú en un quiròfan (exceptuant la presència del reporter, esclar). Però d’altra banda t’adones com el reporterisme envaeix cada vegada qüestions més íntimes i intenta interaccionar amb l’individu en situacions més límit. Que una persona contesti preguntes amb la tapa del cervell oberta és, periodísticament, un fet inquietant. Sobretot per la indefensió del protagonista.

Davant d’escenes com aquesta et planteges com és que les persones accepten la intromissió de la televisió en situacions crítiques de la seva vida. Potser perquè la presència de la càmera atorga un reconeixement i atribueix valor o un sentit a la seva vivència. En un moment de tràngol, de fragilitat, fins i tot de por a morir, algú pot pensar que la televisió dona transcendència a allò que ets. Potser la càmera t’obliga a mantenir una actitud més èpica que enfrontar-te a la solitària levitat de la teva existència dins la fredor d’un quiròfan.

stats